Les que no guanyaran diumenge

 A quatre dies de la cita amb les urnes per escollir els nostres ajuntaments, ja sabem qui no guanyarà a uns quants municipis. A tres capitals de comarca de Lleida, per exemple, no rebrà la vara cap dona: a Mollerussa, Cervera i la Seu d’Urgell totes les candidatures estan liderades per homes. Si continuem fixant-nos en les capitals, no hi ha cap batllessa o paera en cap en la història de Lleida, Balaguer, Cervera, Pont de Suert, Sort i Vielha e Mijaran. I si obrim el focus, fa quatre anys les eleccions van donar l’alcaldia a una dona en el 22% de les poblacions de Ponent, un percentatge lleugerament inferior al de la mitjana catalana, que no arriba ni a la quarta part!

Malgrat la llei de paritat, encara estem a anys llum d’assolir la normalitat si les vares de comandament de pobles i ciutats estan monopolitzades per homes. No és trivial si tenim en compte que el govern local és el primer esglaó en l’estructura de poder que ha de transformar els municipis i un país històricament bastits a partir de l’androcentrisme. Què s’hi pot fer per revertir aquesta anomalia? L’hi pregunto a la politòloga i política republicana Montserrat Fornells i Solé, que el 2007 als 23 anys va convertir-se a Vilanova de l’Aguda (Noguera) en l’alcaldessa més jove de Catalunya i que deixa la batllia després de setze anys –és també la més veterana de les comarques lleidatanes–. “En la política municipal les dones som menys i durem menys temps en el càrrec”, constata. “Hem de fer una mica d’autocrítica. He estat molts anys buscant persones per fer llistes i, d’entrada, amb les dones m’he trobat majoritàriament amb un no”, lamenta. És curiós com aquells pensaments nocius del “No sé si ho sabré fer...” i el “No sé si tindré temps...” solen embolcallar sempre les dones. Aquest és el primer sostre de vidre contra el qual només nosaltres tenim el martell. “Quan planteges a un home entrar a formar part de l’equip, si s’hi nega és per evitar maldecaps, però no perquè cregui que no està preparat”. 

La clau per empoderar les dones, segons la Montserrat, és inequívoca: “Quan et vinguin a buscar i tinguis opcions de ser escollida regidora o alcaldessa, no t’autoimposis una barrera. Com més siguem, més exemple donarem a les que han de venir”. A Vilanova de l’Aguda abans del 2007 només hi havia una regidora. A la candidatura hereva de la batllessa aquesta vegada les dones són majoria (ella continuarà de diputada al Parlament, on va entrar el 2015).

L’empremta feminista

I en què cristal·litza l’empremta feminista en la política municipal? Montserrat Fornells parla d’“una mirada més empàtica, la capacitat d’escoltar tothom i la voluntat de posar l’accent en les cures i la conciliació de la vida laboral, política, social i familiar”. Cada quatre anys també es vota això. Des del 1979, després de més de quaranta anys i onze convocatòries electorals, s’ha passat de tres alcaldesses a mig centenar en tot Lleida. Si no posem el peu a l’accelerador, l’equilibri necessari perquè les nostres filles i netes vegin que liderar un govern local és una opció real a què aspirar no arribarà fins al segle XXII.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 24 de maig de 2023)

De concubina a captaire en un llogaret

Va començar de concubina al palau d’Herodes, ja fa molts anys, i ha acabat de captaire, bruta de sutge, vinclada, llatzerada, amb els dits dels peus a l’aire, els cabells embullats i cara de pomes agres. Mentre la gent li passa per la vora, ella és muda i no llança ni una llambregada a cap ànima viva. Però una vegada s’ha deixat veure l’últim visitant de la sessió, torna a fer-se mestressa de la situació, jovial i de veu desfermada. És l’ànima del pessebre vivent. No ha faltat cap any, i el vinent ja en farà trenta del primer. Glòria Padullés és tot una institució a Ardèvol (Pinós), un llogaret al sud del Solsonès que aquests dies duplica el seu centenar d’habitants tan sols amb els figurants que fan possible el pessebre. Gent de Solsona, Cardona, Ponts, Torà i altres poblacions properes s’ajunta voluntàriament per donar vida a una trentena de quadres.

Glòria Padullés encarna el model de veïna que salva de la mort els pobles més petits del medi rural. Va néixer a Torà, però fa cinquanta anys va aterrar a Ardèvol quan es va casar amb el fill del forner. No va sentir ni un bri de nostàlgia. I això que entrava a viure en una casa que portava de sèrie sogres i tres cunyades. Avui ni per tot l’or del món no deixaria aquest nucli assentat als peus de la torre datada del segle X llegat d’un antic castell. L’assossec que aquí es respira, un indret on el desguàs del temps sembla més gratament embossat que a ciutat, és compatible amb els crits i les rialles de canalla que se senten encara a la plaça. «Som un poble viu perquè tenim escola i bar, i tot l’any fem coses!». Es refereix a les iniciatives de l’entitat que ha presidit durant una bona pila d’anys, el Centre Cultural d’Ardèvol, d’entre les quals el pessebre n’és la més popular arreu de la Catalunya Central i part de les comarques de Ponent.  

Una altra de les cites d’Ardèvol és la Festa de les Noies, a l’octubre, amb 55 anys d’història. Tot va començar quan un veí del poble amb tres filles va decidir organitzar un ball per oferir alguna atracció a les joves. Amb els anys, seria el jovent femení qui contractaria el conjunt musical, i elles serien les que traurien a ballar els xicots, que, a més, pagarien una entrada més reduïda que les noies. Però no ens desviem, que avui toca parlar de l’ambient nadalenc... 

Avis, pares, fills i nets fan pinya amb els veïns i voluntaris que han fet quilòmetres per a representar escenes bíbliques, a la primera part, i oficis i recreacions de la vida quotidiana del segle XVIII, a la segona. Als figurants la Glòria els recordarà sovint amb marcialitat la norma bàsica: no mireu el públic. Això és cosa seriosa! Des de fora, passarem fred, però ens immergirem en el salt en el temps i constatarem com de bé hi encaixa el pessebre en aquest escenari. I escoltarem nadales, com «La pastora Caterina», i cançons tradicionals que emanen amb sensibilitat de l’acordió diatònic d’Irene Augé. La torrada de pa de pagès amb botifarra que ens espera al final del recorregut ens ajudarà a acabar de revenir, convençuts d’allò autèntic que fa bategar el país (i no només per la seva situació geogràfica, al cor de Catalunya).

(Foto de Pere Garriga. Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 21 de desembre de 2022)

Cartes d'una mestra que va fer Catalunya

Hi ha noms que per molt que identifiquin places i equipaments, queden catapultats en les esgrogueïdes pàgines de la història nacional. Si, a més, són noms isolats per l’exili, l’obaga on reposen és encara més arcana. El de la innovadora mestra republicana i revolucionària antifeixista de Puigverd d’Agramunt Dolors Piera i Llobera (1910-2002), n’és un. El seu record guarda una fragància floral, des que les seves cendres descansen des de fa vint anys entre els rosers del jardí d’una de les filles a Santiago de Xile, tal com ella desitjava. El seu record també ha revifat recentment gràcies a les cartes que la «Lola de Xile», tal com s’hi referia la família d’aquí, enviava a una cosina i que ha recuperat la seva neboda segona arbequina, M. Carme Llobera i Sorribes.  

Josep Maria Ainaud de Lasarte la considerava una de les mestres que han fet Catalunya. Per a Teresa Pàmies, amiga de joventut amb qui cantava «La Internacional» quan anaven de mítings per la Noguera, Dolors Piera «sempre fou la noia de comarques obrint camins a la cultura amb accent lleidatà». Defensora de l’escola laica i la coeducació, impulsora de la moderna pedagogia de Freinet a l’escola catalana, secretària general de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT) de Barcelona, membre destacada del PSUC, creadora de la Unió de Dones de Catalunya i primera dona regidora de l’Ajuntament de Barcelona, Dolors Piera era la modèstia personificada. No buscava ni càrrecs ni reconeixements. Tot el que feia era per canviar el món, en un context històric en què encara es creia en la capacitat dels mestres d’esdevenir motor de transformació social. Set mesos abans de morir, el 29 de juny del 2001, a punt de fer 91 anys, escrivia a la seva cosina Lola Sorribes que només li interessava que se la recordés com una de les moltes mestres de l’època republicana que van esforçar-se dia a dia a millorar el seu treball i com una de les moltes catalanes que lluitaren «per tal que Catalunya conservés les seves llibertats i no caigués en mans d’un franquisme que seria una dictadura que duria el dol, l’exili i l’opressió al poble català». 

Amb una cal·ligrafia de manual, el 1999 explicava a la seva cosina com havia ajudat vídues de guerra, infants i ferits que s’havien de comunicar amb les famílies. Com havia tractat de neutralitzar els «incontrolats» i restablir l’ordre. No li faltava raó quan s’imaginava que el món consumista d’avui fa difícil comprendre que per una causa justa s’arrisquessin tant. «Però el desitjar que la gent visqui en pau i en el seu país, amb llibertat de pensar i de creure, sense fam i amb els Drets de l’Home assegurats, ens dona sentit a la nostra vida, basada en la família, el treball i la tolerància. I un gran amor a Catalunya». La correspondència és segurament el llegat més íntim i valuós de  persones com la mestra i sindicalista de Puigverd d’Agramunt, aquella invitació a entrar a casa a prendre el te mentre ens obsequien amb galetes pastades amb vida pública, vida privada i memòria històrica. Gràcies, M. Carme Llobera, per dipositar les seves epístoles al Centre d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones Dolors Piera de la Universitat de Lleida. Gràcies per treure la pols al record de la Lola de Xile i els seus anhels.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 26/10/2022)

Tenir una filla als 57 anys i posar-li Hera

Les dones no ens fem velles perquè se’ns aturi el cicle lunar o, com escriu la poeta Marta Pérez, “ens empassem la lluna”. Envellim, com ells, per l’edat, i no de patac quan deixem de menstruar. Quan aquest moment fisiològic arriba, normalment entre els 45 i els 55 anys, hem d’abraçar els canvis que una nova etapa biològica suposa. Però la majoria ho fa en silenci. En la mar de sobreinformació en què nedem, paradoxalment encara avui la menopausa és tabú i naufraga en el desconeixement dels seus símptomes reals. En part per això el 2016, als 57 anys, Maria Antònia Roca va parir una filla, a la qual va posar el nom de la primera de les deesses gregues. Amb seu a Lleida, Hera és l’única associació de dones al país dedicada a donar visibilitat a la menopausa i l’osteoporosi.

La Maria Antònia ja havia experimentat el climateri abans i li van diagnosticar osteoporosi, definida com a reducció de la densitat òssia. Sempre havia treballat amb dones i, després de parlar amb metges i altres professionals, va decidir organitzar-se amb una colla d’amigues que s’hi va afegir. Actualment, Hera té una setantena de sòcies d’arreu de Catalunya i va creixent. Cada octubre organitza un fòrum amb motiu del Dia Mundial de l’Osteoporosi (enguany, el dia 22), mensualment ofereix una xerrada i, des de l’any passat, convoca uns premis per reconèixer les dones que, des de diferents àmbits, contribueixen a fer difusió de la causa.

Les activitats de l’associació no són només per a les sòcies. “Les portes d’Hera sempre estan obertes, perquè volem que es parli d’aquests temes, començant per casa, ja que moltes dones no ho fan”, diu la seva responsable. La Maria Antònia no va dubtar en advertir la seva família dels canvis d’humor que hauria d’assumir per culpa de les hormones. “Visquem-ho amb la màxima naturalitat, perquè totes hi arribarem”. Tanmateix, solem ignorar quan serà el moment i com ho viurem. Ho constata la ginecòloga especialista en menopausa Marta Canals. “Sovint anuncio que es troben en la perimenopausa –període previ de transició– a dones de 46 anys que estan estupendes, potser busquen ser mares i ni s’havien plantejat aquesta possibilitat. S’associa, erròniament, la menopausa amb la vellesa”. Igualment, “no reconeixen les alteracions que poden derivar del dèficit d’estrògens i van d’especialista en especialista, des del reumatòleg fins al psiquiatre, quan en realitat la ginecòloga els hi pot resoldre tot”.

Potser hauríem d’escoltar i llegir més la doctora Carme Valls, endocrinòloga i especialista en medicina amb perspectiva de gènere, que atribueix bàsicament dues conseqüències clíniques a la menopausa: les sufocacions i la sequedat de pell i mucoses. Paral·lelament, hi ha altres mals que ens poden visitar a partir dels 50 anys, com per exemple dolors de diferents tipus. “Però no és per la menopausa, sinó per falta de vitamina D, essencial per als ossos”, aclareix. I si les dones temem la menopausa és perquè li atribuïm massa símptomes i perquè “aquesta etapa biològica no s’ha abordat de forma prou científica”, segons Valls. De la mateixa manera que “falta ciència sobre què passa amb l’envelliment”. Amb tot, aquesta doctora recomana confiar primer en el metge internista de primària a l’hora de preguntar: “Ens pot donar una idea de conjunt, perquè a vegades pensem que hi ha símptomes que venen de la menopausa i no és així”.

El risc de l’osteoporosi

Hera també existeix per reclamar més recursos per investigar i tractar l’osteoporosi, que afecta tres de cada deu dones a partir dels 55-60 anys. “Necessitem els cribatges. Sense densitometries no podem saber si patim osteoporosi i si hem de prendre mesures per minimitzar-ne els efectes”, destaca Maria Antònia Roca. Es refereix a seguir una alimentació saludable, fer exercici físic moderat però continuat, prendre vitamina D... L’hospital de referència de Lleida no ens ha facilitat dades de les densitometries realitzades en l’últim any, però són molt escasses, segons Hera. “L’osteoporosi és una malaltia que no té cura, però que cal controlar perquè no augmenti, ja que causa fractures i ocasiona moltes baixes laborals”, apunta Roca, diagnosticada per la seva ginecòloga privada. En la mateixa línia, la doctora Marta Canals és del parer que “la sanitat pública no valora prou el risc de l’osteoporosi” i que “fer-ne almenys una a totes les dones evitaria moltes fractures i estalviaria costos”.

Un avantatge de les sòcies d’Hera, precisament, són els preus reduïts per accedir a revisions ginecològiques, mamografies i densitometries òssies, gràcies a un conveni amb un centre mèdic lleidatà. Això respon a un neguit de la seva presidenta: l’elevat cost d’aquestes exploracions, que la Seguretat Social cobreix en casos comptats. No és d’estranyar, en aquest sentit, que les sòcies tinguin entre 30 i 71 anys. “En la salut les dones també tenim un sostre de vidre”, lamenta Maria Antònia Roca. A la Seguretat Social es limiten a fer exploracions de coll d’úter per part de la llevadora cada tres anys, sense la visita del ginecòleg. “I a partir dels 70 anys, ni això, les dones desapareixem, com si ja no poguéssim tenir relacions sexuals ni patir un càncer”. Té clar que no es pot normalitzar el que considera una privatització encoberta de la sanitat. La doctora Carme Valls, de fet, recomana fer-se revisions al llarg de la vida per evitar complicacions, ja que hi ha càncers de cèrvix i de mama que poden afectar dones postmenopàusiques.

De l’evolució fisiològica dels nostres cossos i dels drets que encara hem de reivindicar també en la medicina, parlem-ne més. Perquè no hi hagi ni un úter buit o silenciat, perquè tots es reomplin d’una altra fecunditat, la d’una mateixa per a si mateixa. Ho verseja Marta Pérez: “Les hormones, / missatgeres còsmiques, / han creat un altre temps per a mi; / he de canviar per traspassar, / per dibuixar-me nous contorns. / Creativitat. [...]”. Totes som Hera i tenim vida per granar, sigui amb la lluna dins o fora.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 27/07/2022)

Com Déu mana

Segons la mitologia grega, ningú no pot fugir del seu destí. El dictamen de les Moires és ineluctable, també quan és l'hora de donar ordres a Tànatos perquè algun mortal arriba a la seva última parada. Això a mi no em fa por per quan el geni alat em vingui a buscar, sinó per les persones del meu voltant que algun dia hagi de vetllar, en principi tan mortals com jo -encara que no s'hagi demostrat. 

Eduard Punset defensava que la mort física tot just és un pas més en la direcció de la vida. I, de fet, no hi ha motiu per témer la nostra. Però sempre arriba el dia en què ens toca quedar-nos al llindar de la mort emocional perquè el dolor ens draga. Arriba el dia que et fa víctima d'aquell tipus d'envestides que, com va escriure Joan Didion parlant del dol, et seguen les cames i t'ofusquen la vista. Aquell dia a partir del qual et submergeixes en una eterna i insomne foscor, que et fa aflorar les pors més pregones. Quan t'adones que el "mai" ha vingut per quedar-se, tal com expressa la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, i que per a la resta de la teva vida viuràs amb les mans esteses per coses que ja no són aquí. A tots ens arriba el moment que necessitem consol, però també un respir entre les últimes parets físiques que compartirem amb aquella persona que se'n va amb un tros de nosaltres. 

I quan això passa és tot un detall no haver de vetllar els nostres difunts en un zulo, un garatge, una xabola o una nau d'un polígon industrial, com passa a municipis petits i mitjans d'arreu del país. Els tanatoris encara són considerats equipaments de tercera, fins i tot amb l'acceptació moral (o el menfotisme) de la població, que sovint creu injustificada la despesa pública en un establiment funerari digne. Per això celebro que Solsona es posi al dia amb unes instal·lacions essencials que alleugen el tràngol dels testimonis d'aquest pas en la direcció de la vida. Si, a més, l'arquitecta Anna Grau ha intentat crear un bosc frondós amb fusta de pi negre que preserva la intimitat de qui necessita plorar i, alhora, li proporciona clarianes per deixar-se bressolar pel sol reparador, no puc estar-hi més a favor. I és tot un detall també disposar d'una sala de cerimònies laiques per celebrar els comiats com Déu mana però sense haver de posar aquest Déu pel mig (sí, sembla mentida que en una capital de comarca no n'hi hagués encara fins ben entrat el nostre segle). 

En moments lúgubres, és d'agrair que no ho sigui l'espai que retindrem a la memòria i les corades fins al darrer dels nostres dies.   

Ja no és que les dones gitanes vulguin referents, sinó que es normalitzi el seu accés a professions dignes

La Paquita Domingo no para. M’ha costat qui-sap-lo aconseguir una hora de conversa amb ella. I s’ha fet pregar. Però a les portes del 8 d’abril, Dia Internacional del Poble Gitano, havia d’intentar donar veu a un col·lectiu doblement estigmatitzat. Filla del Pla de l’Aigua, al centre històric de Lleida, criada al so de la rumba i el garrotín, és la presidenta de l’Associació de Dones Gitanes de Ponent, amb unes 150 sòcies, i vicepresidenta de Dona i Salut de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC). Treballa 24 hores al dia els 365 dies de l’any de mediadora civicocomunitària, es dedica a la venda ambulant de confecció de dona, es considera mestressa de casa i encara li queda temps per fer d’àvia de cinc nets (i això que va frenar el ritme fa cinc anys quan, a més, feia d’auxiliar administrativa en una empresa i, alhora, va posar-se a estudiar de nit per accedir a la universitat, fins que va adonar-se que la vida no dona per a tot).

L’objectiu principal d’aquesta lleidatana és fomentar la formació de la romaní, la clau de volta. “Les dones han entès que és una inversió vital de futur per a elles i els seus fills. Les mares ja és molt difícil que ho facin, però la resta s’esforcen a treure’s l’ESO”. I les que no ho fan participen en xerrades i tallers on expliquen les seves experiències i les extremes dificultats que han de superar per arribar a final de mes. La venda ambulant és l’ocupació principal per a la majoria de la població gitana (70%), però es troba immersa en una severa crisi accelerada per les restriccions derivades de la pandèmia. Per això cal estudiar. “A poc a poc fem que les nenes no deixin els estudis”, explica la Paquita Domingo.

Barreres educatives

Li pregunto per les barreres que cal tombar per accedir a l’educació secundària i superior. “Les barreres se les posa una mateixa, perquè l’educació no és una opció, sinó una obligació”. És l’única via per esquivar la misèria absoluta, un trampolí per a la delinqüència. Parlem d’un estadi molt bàsic, aquell en què es desconeix el sostre de vidre, perquè primer cal treure els peus del fang.

El panorama dins la comunitat gitana, però, està canviant: ja no és estrany veure noies de 16 anys que acaben l’ESO i volen continuar estudiant. De mica en mica guanyen presència a la universitat i arreu del país hi ha gitanes economistes, advocades o metgesses. La Paquita Domingo ja no vol referents, sinó que es normalitzi l’accés de la romaní a professions de qualitat.

Antigitanisme

L’antigitanisme empedreït en l’imaginari col·lectiu i la discriminació sistèmica no els ho posen fàcil. Carreguen amb l’estereotip de dones submises i analfabetes. És cert que hi ha codis dins la seva cultura, però “la gitana avui és independent i autònoma”, assegura la presidenta de l’associació que la representa a Lleida. I és que fins i tot se la criminalitza! Domingo ha hagut d’intervenir com a mediadora en casos de dones que se senten assetjades pels vigilants quan compren al supermercat. “La majoria de la societat no és racista. El problema és que els que ho són fan molt difícil la convivència i que puguem tirar endavant”.

Són paraules d’una dona acerada, hereva cultural de la poeta polonesa Bronislawa Wajs (1908-1987), Papusza, somiadora de la llibertat en un món sense pàtria que vivia en el camí de la nostàlgia. Vents petits i fers bressolaren la nena gitana i la dugueren lluny pel món. La pluja va netejar les seves llàgrimes, el sol -pare daurat dels gitanos- les va eixugar, escriuria la poeta.

Avui no hi ha plors que valguin. La Paquita treballa febrilment per ella, els seus i el conjunt de dones gitanes. I es declara feliç, perquè s’esfondren murs. “No anem al mateix compàs que la resta, però fem passos gegants”. Aquest col·lectiu històricament marginat s’ha despertat i empoderat. “La dona es creu els drets que té i els reclama”, sentencia la Paquita. Ara cal que es faci evident el suport des de fora de la comunitat i caminar totes pel mateix camí per fressar-lo.

(Foto de la FAGIC. Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 30 de març de 2022)

Germinació

No ens espanta el fred traidor. La primavera tot ho desperta, també el patrimoni natural, la set d’enfonyar-nos-hi, el delit de tornar a escoltar música en viu… I les llavors de La Mare Cultural germinen. Per això hem tornat a enfilar-nos per la pineda de pinassa i pi roig que mena al mil·lenari Castell de Lladurs, aquell record de fortificació que repta el visitant curiós a descobrir-hi secrets nous cada vegada. Avui, a més, fauna salvatge ha perdut la por a mostrar-se davant nostre amb una exposició de fotografia tan efímera com integrada de Joan Padró. 

Hem deixat que el temps jugués amb nosaltres preservant inscripcions de final de la guerra civil i la postguerra i incisions del XVII. El colofó: l’actuació tan senzilla com delicada i brillant que ens ha fet retrocedir capritxosament quatre segles enrere amb els Amors i mirades que ens han regalat la talentosa veu i la virtuosa guitarra barroca del duet Isanta & Wasserman. 

Si pensem en el temps, és millor aquest que passa, se’n va i torna sempre per bressolar-nos, que no pas el de les gèlides temperatures ara ja impertinents.