Em dic Noemí

Comencen les retabaixes

2012-01-08T08:47:00.000-08:00

L’Antònia esmorza ràpid, agafa la bossa de mà i passa la porta per anar-se’n de rebaixes. Vol ser de les primeres a entrar a aquell parell de botigues de tota la vida on compra per a ella i el Pep, i adquirir les peces que ja té clissades des d’abans de Reis. Segurament superarà els 100 euros que es gastarà de mitjana cada català en la campanya dels pròxims dos mesos. No agafa el cotxe, fa dies que s’ha acostumat a anar a peu per estalviar. Això comporta un risc, però, que és el de tenir més temps per rumiar i donar voltes a la situació canviant a què haurà de fer front la seva família el 2012.

El Pep potser acabarà llançant la tovallola amb l’empresa. Fa massa temps que és víctima de l’incompliment de la llei contra la morositat per part d’ajuntaments i altres administracions pels quals treballa i el carro va pel pedregar. Ja ho diu el president de Pimec, que encara no s’ha tocat fons i que augmentarà el nombre d’empreses que tancaran fins que no torni a córrer el crèdit.

Un dels fills de l’Antònia, el Miquel, amb una llicenciatura, un màster i dos postgraus a les alforges, no treballa i fa tres anys que no aconsegueix una feina fixa. El conseller Mena veu factible reduir l’atur a la meitat aquesta legislatura impulsant la formació –diu que més de la meitat dels desocupats no té cap tipus de formació–. Això significa que el Miquel, per estadística, té més números de continuar aturat d’aquí a tres anys i, per tant, de continuar vivint a la seva casa natal. La seva germana petita, la Maria, que és enginyera de Telecomunicacions, com a mínim ha aconseguit feina al Decathlon com a operària tècnica de caixes per descarregar camions i encarregar-se de la recepció informàtica i el control de qualitat.

Sembla que també van mal dades per a la Magda, la filla gran i fins ara una de les més envejades de la família per la seva condició de funcionària. Anant molt bé li congelaran el sou. Tothom ha deixat de fer-li bromes: és una de les primeres víctimes de les retallades.

Lògicament, l’Antònia també està preocupada pels canvis a la seva pròpia feina. És una treballadora de la llar i sempre ha estat molt legal cotitzant a la Seguretat Social. Però per decret llei la gent per a la qual treballa està obligada aquest any a firmar un contracte de treball i assumir la quota corresponent. Això vol dir que ja es pot acomiadar dels humils pisos de cinc avis en els quals fa feinetes.

A casa l’Antònia caldrà continuar ajustant-se el cinturó, tot i que ja fa més dos anys que ho fan. Els experts diuen que les retallades i les pujades d’impostos que acaba d’anunciar el govern de Rajoy són inevitables i ens hi hem de resignar. Quan tocava, el 2008, els dirigents no van voler veure la crisi, sense eufemismes, i reaccionar-hi. Ara ho hem de pagar tots.

L’Antònia no hi entén en cap altra economia que no sigui la domèstica. Però ha llegit que els economistes més prestigiosos del moment advoquen per una fórmula que combini retallades amb estímuls al consum per incentivar el creixement. Per aquest motiu, no veu clares les mesures dels dirigents de l’estat i el país. Segons el Premi Nobel Paul Krugman retallar la despesa governamental quan l’economia està deprimida, encara la deprimeix més, ja que disminueixen els futurs ingressos fiscals. El també nobelitzat Robert J. Aumann defensava una disminució dels impostos per augmentar la recaptació i incentivar el consum, ja que l’increment d’activitat es tradueix en més ingressos.

Davant d’aquesta incongruència i el mantra de l’austeritat, l’Antònia està acoquinada. Però per això mateix creu en la capacitat dels ciutadans per superar l’actual atonia. Almenys durant les rebaixes, intentarà contribuir a la reactivació del consum. Participar en l’eufòria continguda dels pròxims dos mesos en aquests moments és un desig peremptori i potser el mínim que li queda. De fet, els comerciants preveuen una millor campanya de rebaixes que la de l’any passat, i no pas perquè siguin més altes les expectatives econòmiques, sinó per l’ajornament de les compres per part dels usuaris. L’Antònia ja no va gastar a les seves botigues preferides abans del dia 7 de gener i avui res ni ningú la privarà d’endur-se algunes gangues ben merescudes.

Article publicat al NacióDigital.cat el 8 de gener de 2012.

Ibuprofèn, Trueba i Bosch

2011-11-12T04:37:00.000-08:00

Avui m'he llevat amb mal de cap. Últimament el meu motor espera sempre el cap de setmana per fer el pet i noquejar-me. Amb la tassa de cafè a la mà m'he connectat al web de l'Once per comprovar que no he estat una afortunada del sorteig únic de l'11 de l'11 de l'11 (bé, el 6 final em fa recuperar els 5 euros de la il·lusió). M'he tornat a aixecar per prendre'm la dosi diària de Neobrufen abans de continuar palpant l'actualitat tediosa de la campanya. Però res, l'ibuprofèn encara no ha fet efecte ni a l'ensorrament de l'euro, ni a les retallades, ni al dèficit fiscal que aviat ens farà anar a pèl pel carrer, ni als desnonaments, ni a les disminucions salarials, ni als debats infructuosos sobre les polítiques fiscals... Ni al ritme soporífer de la campanya electoral.

L'ibuprofèn, en canvi, sembla que sí que comença a ser eficaç entre algun il·luminat de la saga financera. Ahir el director de la Fundació La Caixa va fer autocrítica en reconèixer la gran espifiada de les caixes d'estalvi d'haver animat la gent a endeutar-nos per tenir tot el que volíem. Una reflexió sensata, ja era hora que vingués d'ells al cap de tres anys. I quan tot sembla que només pot continuar desplomant-se de mal borràs, Banc Sabadell humanitza el món dels diners amb publicitàries converses sobre el futur que, a través d'aplaudides personalitats, personifiquen valors com el talent i la capacitat de superació. Quina paradoxa!

Però si he de ser sincera, ha estat la solució per al meu mal de cap. La campanya electoral aquest cop m'esgota. Per contra, el vídeo de la conversa de Pep Guardiola i Fernando Trueba que es pot descarregar sencer del web de Banc Sabadell m'estimula. El director de cinema diu que "res no surt malament, tot és el que és". "No has d'aconseguir fer la pel·lícula que somnies, perquè no existeix. T'has de concentrar en la pel·lícula que vas a fer". S'ha de treballar amb la realitat, no aferrar-se a les utopies, perquè no existeixen. Cal treballar en el pas a pas i passar-t'ho el millor possible.

Em recorda el magistral argument del Siddharta de Hermann Hesse. El protagonista del premi Nobel de literatura és un braman sense possessions materials, però amb intel·ligència, serenitat, tranquil·litat, empatia i domini de l'art de saber escoltar. No tem el fracàs ni li preocupen les pèrdues. Al final de la seva vida, Siddharta li regala una reflexió lapidària al seu amic Govinda. Li diu que ha experimentat la necessitat del pecat, la voluptuositat, l'afany de propietat, la vanitat... i que havia de patir la més vergonyosa desesperació per aprendre a vèncer la seva resistència i ensenyar-se ell mateix a estimar el món, no comparar-lo amb algun món desitjat i perfecte, sinó deixar-lo tal com és i viure'l a gust.

Després dels poc més de 18 minuts que dura aquesta conversa "de futur" i repassar durant una mitja horeta més els titulars de l'actualitat del passat, m'adono que el mal de cap em dóna una treva per al present. Momentàniament em quedo amb el Trueba Hesse. Però sóc incapaç de continuar pensant en el dèficit fiscal que centra els discursos de CiU i Alfred Bosch (aquest cop em resulta difícil memoritzar la quilomètrica marca electoral dels republicans). I és que n'hi ha que sí, que hem de lluitar per un món somniat per poder viure a pler. La cursa fins al 20N és d'allò més avorrida, però, precisament per això, aniré a votar.

2011-09-17T06:58:00.000-07:00

Està molt bé que Jordi Pujol continuï actiu, encara que sigui verbalment, per recordar-nos grans veritats que abans quedaven ofegades pel vestit de president, que sol engavanyar força. També està molt bé que ens recordi, de tant en tant, com n’és de necessari que el país tingui Catarres que es casin amb Jenifers. Però fa dècades que això passa (encara que abans fossin més Peps amb Mari Trinis). I també necessiten molts Jonathans (abans més aviat Benitos) que es casin amb Montserrats. Això ha de fer que tothom se senti català. Però, després de 50 anys, l’aiguabarreig resulta encara insuficient per construir una majoria social independentista.

Dia sí, dia també, als diaris ens inunden les tribunes sobre l’impossible encaix de Catalunya a Espanya i sobre l’única via que li resta al país per ser. No em veig pas amb cor d’escriure res de nou que no hagin dit ja economistes, advocats, polítics, historiadors, analistes i tota mena de catedràtics amb la màxima lucidesa. Però qui llegeix aquest devessall de ratlles? Em fa l’efecte que sempre som els mateixos convençuts i això és ploure sobre mullat.

Comencem a anar bé quan el Jordi Pujol que va pactar dues vegades amb el PP ara s’hagi transformat i propugni la independència. Comencem a anar bé quan el conseller Mas-Colell diu sense recança que una Catalunya Estat seria viable econòmicament, i un dels màxims representants de l’empresariat català com Salvador Alemany ho ratifica. Ja era hora que un Molt Honorable digués a Madrid que Catalunya té un projecte propi i farà el seu propi camí. Comencem a anar bé quan un andalús convertit en líder social com Justo Molinero es mostra convençut, públicament, que algun dia serem un país i quan es lamenta que els catalans gastem tan poca mala llet. Tot indica que estem aprenent a cantar les absoltes al doble llenguatge, la resignació, els complexos, les tentines i l’autocensura.

Perquè el sobiranisme, sobretot el que es fonamenta en el discurs de la butxaca, ha d’arribar no només a la Catalunya interior, sinó també a la ciutat de Barcelona –ja sigui Sarrià-Sant Gervasi i el Círculo Ecuestre com les Roquetes o el Carmel, per exemple– i al Baix Llobregat. A tot arreu haurien d’arribar els resultats dels estudis de l’antic Cercle Català de Negocis, l’actual Fundació Catalunya Estat. No estem parlant d’aspiracions emocionals, per molts ridiculitzades amb la barretina i la xaranga. Ara es tracta de posar l’accent en el dret d’administrar uns recursos que ens són propis i que ens pertoquen. Són 3.000 euros anuals per català que se’n van i no tornen i que, si es quedessin, podrien traduir-se en la construcció d’un hospital o 15 escoles cada dia. Els jubilats cobrarien més, ja que tenim un percentatge més elevat de cotitzacions per cada pensionista i, reduint a la meitat els impostos de l’IRPF i les cotitzacions socials, els assalariats podríem percebre entre una i tres pagues més anuals. No ho dic jo ni són simples enraonies, això està estudiat.

Per tant, està molt bé que els diaris ens repeteixin que ja és hora que diguem prou a què ens prenguin el pèl i ens vulguin fer sentir galdosos cada vegada que intentem ser. Però tenim un repte, el d’empescar-nos la fórmula perquè tu i jo, que estem tips de llegir aquestes consignes, i aquells que ens governen sapiguem com explicar-ho a tothom qui no hi creu. Pujol és conscient que l’era del peix al cove va passar a millor vida. Ara són ells o nosaltres. Però necessitem que nosaltres siguem tots, també les Jenifers i els Jonathans. I hem de poder arribar-hi no només amb cançons d’estiu.

Article publicat a Naciodigital.cat el 17 de setembre de 2011. La foto és de Carles Ribas, publicada a El Pais (2/10/2009).

Benvolgut/uda mantingut/uda

2011-09-01T21:51:00.000-07:00

Benvolgut/uda senyor/a,

Els departaments de Benestar Social i Família i d’Empresa i Ocupació (llàstima que el nom no faci la cosa) es posen en contacte amb vostè per informar-li que els propers mesos deixarà de ploure-li la picossada del PIRMI. La contraprestació que fins ara rebeu els Pobres Irremeiablement Resignats a les Mesures Ignífugues del govern s’ha vist forçosament afectada per les polítiques de lluita contra el frau que castiga les arques públiques del país a costa dels recursos dels contribuents.

Us demanem comprensió per les mesures adoptades. Per tots és sabut que, de la mateixa manera que Bartomeu Muñoz va haver de ser detingut, tots els alcaldes del país haurien de passar per la garjola. De la mateixa manera que algun president del PP ha hagut de declarar al jutjat, tots ho haurien de fer. I com que alguns capellans han estat protagonistes d’escàndols de pederàstia, a tots els sacerdots s’hauria de prohibir acostar-se als marrecs. Així, és lògic que tots els beneficiaris de la renda mínima d’inserció us solidaritzeu amb el gran forat que ens ha causat a la caixa el fet que menys del 0,01 per cent de vosaltres hagi abusat de la bondat de la Generalitat de Catalunya per contribuir a la vostra inserció social i laboral. Quants de vosaltres podeu demostrar que no sou fills d’un papà que és directiu bancari i amb el qual us heu enfadat? Quants de vosaltres no teniu factures de mòbil superiors a la prestació? Tots sou de la mateixa estofa. Segur que, sensatament, vostè també confessaria haver-se sentit temptat a especular amb els diners de tots els catalans i les catalanes.

Com ja el deuen haver informat els serveis socials del seu municipi –ara ens hem assabentat de la seva existència–, un dels criteris amb què es concedirà la renda mínima d’inserció a partir d’ara fa incompatible aquest ajut amb qualsevol altra prestació pública. Així mateix, se suprimiran la major part de complements i, per tant, tan se val que tingui fills menors o persones dependents a càrrec. Aquests ara no compten.

Entendrem que surti a fer la carretera, si és una dona, o bé que trafiqui amb drogues, o que es busqui la vida robant. Ja s’ha donat ordres als Mossos d’Esquadra que facin els ulls grossos. El context socioeconòmic ho requereix. Altrament, també pot adreçar-se als serveis socials de l’Ajuntament de la seva població i cursar una sol•licitud d’ajut. Si està de sort i el consistori és prou sensible amb el risc d’exclusió de la seva família podrà acollir-se a un fons d’emergència. Els ajuntaments rai, que els diners no se’ls acabaran (tret dels que ja s’hagin declarat en fallida)! La pobresa diuen que aguditza l’enginy. Estem convençuts que sabrà d’on espigolar i sobreviure. Al cap i a la fi, l’estat del benestar és això, no? L’estat de les classes benestants.

Article publicat el 27 d'agost a Naciódigital.cat.

Una metàfora de la vida

2011-08-14T10:15:00.000-07:00

L'ascensió a un cim, qualsevol, és una metàfora de la vida. Sí, és un lloc comú. Però a vegades no hi ha res millor que els tòpics per explicar-nos. I és que no hi ha mel sense fel. Tant per assolir la meta com per aconseguir qualsevol èxit que ens proposem.

Avui he tornat a pujar al Pollegó superior del Pedraforca (2.506 m.). És una gran alternativa a la platja, igual d'econòmica, i més gratificant per a la ment i el cos. Sense fragors de gent, sense haver d'esquivar la sorra ni tailandeses àvides de passar-nos les mans per l'esquena, sense xiringuitos ni para-sols. Per contra, optant pel rocam enlloc de l'arenal, per un dia, he experimentat aquelles estranyes situacions en què l'aire és tan net i fresc que costa respirar, la vista és tan vasta, que costa de veure-hi i l'ambient és tan silenciós, que costa parlar. Com a la platja, que és tan plana, que costa caminar-hi.

Oimés, anar a fer la gamba damunt la tovallola no ens representa cap mena de fita d'autosuperació. Si, per contra, ens enfilem muntanya amunt, per moments l'únic objectiu peremptori passa a ser el cim. És el nostre repte. Com tot el que ens fa avançar a la vida. A mesura que pujo i comencen a escalfar-se les cames, inevitablement m'assalta el temor dels 3.000 euros que pot costar-nos un rescat amb helicòpter. Només em faltaria aquesta ara! Però m'autoconvenço de la minoria de casos que s'han donat (els Bombers de la Generalitat només han hagut de tramitar dues factures d'aquest tipus aquest any i en tot el 2010 només van haver de realitzar unes 350 actucions d'atenció a senderistes) i foragito el fantasma del 112.

Però, talment com en els avatars de la vida, per a mi l'ascensió al Pedraforca no és el més costós. Després de grimpar una mitja hora llarga sense esforços excessius, per pedres polides testimoni dels milers de mans i peus que s'hi han agafat, assaborir el cim i els panorames que ens brinden el Berguedà, l 'Alt Urgell i el Solsonès des d'aquest emblemàtic sostre, després del plaer, arriba el temut descens. La paorosa Enforcadura, des d'on es baixa per la terrífica tartera, un inhòspit riu de pedres. Les davallades no són mai plaents. Tanmateix, tot el que puja baixa, i després de la baixada, per sort i per instint, tornem a pujar. El proper serà el Puigmal.

Després de la mudesa

2011-08-06T04:01:00.000-07:00

"Després de la mudesa

Has emmudit.

El cel

és una glopada

de llet calenta

on el meu plor

retroba

el coragre de Déu,

l'amor i el seu

silenci."

Jaume Pont

Ell va emmudir i nosaltres també. I molts de vosaltres, quan vau tenir el valor de venir-nos a consolar. Però a hores d’ara sols el record i les paraules són el vehicle del nostre consol i agraïment.

A tots aquells que se us feia un nus a la gola quan vau venir a casa o al tanatori, aquells que no vàreu dubtar a desplaçar-vos uns quants quilòmetres per ser al nostre costat, aquells que ens vau portar menjar tot i estar desmenjats, aquells que ens vau dedicar unes flors, aquells que ens vau trucar o ens vau enviar un missatge, i els que vau voler dir el vostre últim adéu al nostre marit, pare i avi. Als que heu intercedit des del vostre àmbit per millorar la senyalització de la carretera on va tenir lloc el tràgic accident i als mitjans de comunicació de casa que heu tractat la informació amb la sensibilitat que es mereix. A tots aquells que ens vau oferir una espatlla on plorar i aquells que també vau vessar llàgrimes... A tots, us agraïm els gestos de bona voluntat.

Amics de la comarca i de fora, familiars, companys del Rotary Club de Solsona, el golf Bonàrea, l'Aula d'Extensió Universitària, l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra, Associació de Veïns de Cal Xuxa, Ajuntament de Solsona, Grup Alimentari Guissona, Gremi d'Hostaleria del Solsonès, Castellers de Solsona, membres rotaris d’arreu del país, NacióSolsona.cat, Celsona Informació, Regió7 i Solsona FM. A tots, enmig del silenci, us donem les gràcies per dignificar la seva mort.

Tot i la mudesa que plana ara sobre nostre volem retenir també unes paraules que ha pronunciat un mossèn aquests dies i que confirmen el que ja sabíem: que ningú de Solsona no ha parlat mai malament d'ell. Perquè ningú no en tenia motius. Perquè era, per damunt de tot, un home bo. "De gent n'hi ha molta, però de persones, no, i el vostre pare era una excel•lent persona", va voler recordar-nos un veí.

Estem convençuts que el nostre marit i pare no s'hauria imaginat mai un comiat com el que li vau oferir. Des d'allà on és, després de la mudesa, segur que també us ho agraeix.

Pilar Casals, David i Noemí Vilaseca

El llibre que desitjaria haver escrit

2011-07-17T06:39:00.000-07:00

El Marc és jove. És del 1983. I, malgrat això, ja es podria morir. No em mal interpreteu: vull dir que a la seva edat ha pogut comandar una experiència vital única d'aquelles que, quan les cremes penses: "ara ja em puc morir". Quan va fer 25 anys va decidir fer una bogeria: fer la volta al món i conèixer les històries de 25 joves de 25 anys de 25 països diferents. Va recórrer 150.000 quilòmetres en poc menys d'un any. Aviat farà dos anys de la tornada del periple i no em crec que se n'hagi recuperat del tot.

El resultat d'aquella bogeria es va plasmar, primer, en un bloc, www.lavoltadels25.cat, premiat per Lonely Planet com el millor bloc de viatges en llengua no anglesa. Més tard, el febrer d'enguany, el Marc Serena va aconseguir que La Magrana li publiqués el llibre La volta dels 25: un atles generacional de Johannesburg a Moscou. Jo el tenia des del gèlid mes de febrer, però no ha estat fins aquesta tòrrida setmana que l'he salvat de la pols de la lleixa per devorar-lo. Acabava de llegir l'última pàgina d'una de les novel·les de Haruki Murakami, un dels meus autors de capçalera, conscient que el llistó quedava massa alt i el risc que corria d'avorrir-me en la nova lectura. Estava molt equivocada. En quatre dies m'ha permès emprendre un viatge memorable sense moure'm d'aquí, únicament fent alçar el vol de l'esperit. I quina experiència! S'ha convertit en el títol del meu estiu 2011 (sense res a envejar a qualsevol Murakami).

En canvi, molta enveja (sana, això sí) és la que m'ha fet sentir el primer llibre de Serena! Aquest és el llibre que desitjaria haver escrit. Perquè és l'última estació d'un viatge que no té preu. Perquè és una mostra fefaent que per fer la volta al món es necessita ben poc equipatge i grans dosis de coratge, la ment molt oberta i receptiva, deslliurada de prejudicis i predisposada a néixer a cada parada. M'hauria agradat escriure'l perquè està molt ben escrit: utilitza un estil i un llenguatge vigorosos i espontanis, creïbles, les paraules i les expressions precises a cada moment, un ritme adequat, que enganxa. I tot plegat, fruit d'un cúmul de vivències passades pel sedàs d'una gràcil sensibilitat que no ens deixa perdre cap detall. M'hauria agradat escriure'l perquè voldria dir que hauria tingut l'oportunitat de créixer, prenent consciència que conèixer el paradís no té res a veure amb els diners ni les comoditats d'aquest món, i perquè hauria pogut tenir contacte amb persones que m'haurien fet obrir els ulls i el cor. Perquè el Marc és del 1983, però que gran! M'hauria agradat escriure'l perquè és una obra universal, d'interès tant per un català com per un americà o un zimbabuès, escrita per algú de casa nostra.

L'autor no només ens fa de guia pel món, sinó que també ens transmet, amb la sinceritat d'un amic que coneixem de fa unes quantes primaveres, aquells moments de debilitat més primaris, que viscuts des de la distància de casa resulten encara més incisius. Després de ser assaltat a la ciutat xilena de Valparaíso reconeix que se sent espantat: "Fa mesos que viatjo sol però ara em sento més vulnerable, sobretot després de descobrir que em podien atracar en un carrer ample i a plena llum del dia". La por també el domina en algun moment de la seva estada a la selva peruana: "Què faig jo aquí? Què val la meva vida? Qui em pot trobar a la selva tropical més gran del món? (...) Em veuen com un lingot d'or amb potes? (...) Estic suant. Se'm fa etern". Però és a Veneçuela, país de policia corrupta, on s'arriba a sentir més insegur. Si ja no et pots ni fiar de les forces de seguretat, en qui pots creure per apuntalar la solitud?

La volta dels 25 hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles de secundària. Seria un bon recurs per conscienciar tots aquells que dubten de la utilitat dels estudis (el llibre ens recorda que l'educació és el motor del progrés de qualsevol país). Seria també un bon recurs per conscienciar els joves mal criats que en aquest planeta nostre hi ha contrastos que fan feredat: mentre que a Zimbabue amb prou feines es poden treure diners dels caixers i comprar menjar en un supermercat, enmig d'escenaris apocalíptics, a Nova York el 4 de juliol, coincidint amb el dia de festa nacional, se celebra un grotesc concurs per premiar el més ràpid del món menjant hot dogs.

A Betania (Perú), el nostre aventurer va rebutjar l'oferiment d'un xaman per provar un beuratge al·lucinogen de ayahuasca, l'anomenada planta dels déus i per a la qual molts estrangers viatgen fins a la zona expressament. Va dir que ell no era prou savi per prendre'l. Però ara estic convençuda que els seus amics peruans li'n reserven una dosi per quan hi torni. El Marc savi, perquè ha descobert -i ens ajuda a descobrir- que el món occidental només és una part del món, i que el nostre temps només és una cara del temps. Tot això, fent la volta dels 25.

El noi de la imatge, com haureu deduït, és el Marc Serena. És la foto de la portada del llibre en català i el seu autor és Jesús Serena.

D’una bola o de dues?

2011-07-12T04:56:00.000-07:00

Entremig de les tremendistes notícies econòmiques sobre el possible contagi de la crisi grega a Espanya i Itàlia, entre l’aposta d’Òmnium Cultural, que alguns qualifiquen d’agosarada, per la insubmissió fiscal de Catalunya, entre el calorós debat sobre les pujades de sou d’alcaldes, l’anunci de l’augment de la taxa de l’aigua, les desafortunades declaracions del conseller Mena sobre el futur de molts aturats, el demagògic discurs del Rubalcaba com candidat a l’estrepitosa plantofada electoral –creant una marca pròpia on amb prou feines es visualitza el logo del PSOE– i l’escàndol dels rotatius anglesos del temut magnat australià Rupert Murdoch, aquests dies es mou alguna cosa diferent.

Entremig de les notíciesnormalsdequalsevolèpocadelany també es produeixen fenòmens que ens trasbalsen l’estat d’ànim i que fins i tot ens boicotegen les ganes d’escriure articles com aquest. Parlo d’aquell fenomen pel qual La Riera i El matí de Catalunya Ràdio, per exemple, acomiaden la temporada i obliguen a alguns a canviar una miqueta d’hàbits. Parlo d’aquell fenomen pel qual la millor oferta al cinema és Resacón 2, pel qual la màxima tribulació per a molts (i aquí m’hi incloc fins al dia 16) és haver de fer cua per aconseguir un gelat al municipi de costa on passem uns dies, totalment absorts dels maldecaps que tenen els de més amunt per empescar-se un segon pla de rescat per a Grècia.

És l’estrany fenomen aquell en què el cos, que tenim sodomitzat durant la resta de l’any, ens reclama una atenció, que ens deixem anar, que ens alliberem i passem de deadlines, que oblidem les dietes, que ens preocupem més per fer cua per al gelat de sabor impronunciable, tot entonant l’èxit de l’estiu dels Catarres, que no ens podem treure del cap –el tema d’aquest humil trio ha guanyat el pols a la milionària campanya d’Estrella Damm (només cal sondejar quanta gent sap que la cançó és de Herman Düne)–, que deixem que s’acumulin a la bústia les cartes del banc, que ens ajaguem a la tovallola i ens posem els auriculars a les orelles (per evitar castigar l’oïda amb les preocupacions de les chonis de Castefa o la conversa sobre l’última visita al podòleg de les iaies que ens envolten).

I sort en tenim de poder trencar la rutina amb fenòmens com les vacances d’estiu! És quan més pensem en nosaltres mateixos i en la necessitat de prendre esment en els petits instants que amaguen la felicitat. Però aleshores altres obligacions que, tot i ser-ho, també ens fan feliços, com escriure columnes com aquesta, poden convertir-se en una càrrega sense ordre ni concert i amb tanta transcendència com la pregunta que em fa la geladera quan em demana si el vull d’una bola o de dues.

El dia que les alcaldesses siguin majoria i els homes mosseguin gossos

2011-06-14T21:30:00.000-07:00

A aquestes alçades, m’estranya llegir encara titulars que posen en evidència la minoria de dones amb vara en el panorama polític local del país. A la Catalunya central només n’hi ha 14 després de les eleccions municipals del maig i al Solsonès, ni una. I què ens esperàvem, si no? La notícia no és que un gos mossegui un home, sinó que un home mossegui un gos. Per tant, poc noticiable és l’escassa representació femenina al primer lloc dels ajuntaments. Difícilment una dona amb doble jornada, la laboral i la familiar completa, s’atrevirà a endinsar-se a la jungla de la política, encara que sigui municipal, i abocar-se a l’anihilació de la seva faceta com a mare, cònjuge i persona amb una vida privada.

La jornada de feina en un Ajuntament per a càrrecs electes no té horaris: juntes de govern interminables i plens habitualment als vespres, reunions amb entitats i veïns a deshores, compromisos de caps de setmana... Quantes dones amb família poden lliurar-se a aquestes obligacions des de l’alcaldia? A Catalunya no arriben a les 130. Lògicament els alcaldes també s’han de sacrificar, però hem de tenir present que segurament la bona marxa del dia a dia de nou de cada deu llars depèn d’elles. Normalment elles fan el menjar, elles vesteixen els nens, elles els van a buscar a l’escola, elles els porten al metge, elles posen la rentadora, elles passen pel súper (sort que les àvies també hi ajuden) i si cal dur les àvies al metge, també ho solen fer elles. Aquí encara hi ha molt camp per córrer.

Als països nòrdics el percentatge d’alcaldesses se situa entre el 30 i el 40 per cent i no és casualitat que siguin precisament aquests països també modèlics en sistemes legals de foment de la igualtat i la conciliació de la carrera laboral i la vida familiar. Com tampoc és casual que a Noruega, per exemple, prop de la meitat de llocs en consells d’administració de grans empreses siguin ocupats per dones.

Legalment aquí s’ha intentat afavorir la igualtat a través de la llei que ha obligat els partits a confeccionar llistes paritàries per a totes les poblacions amb més de 3.000 habitants. Però aquesta no és la solució. Tampoc crec que sigui un deure pendent de les formacions polítiques incentivar la participació de les dones. No és manera de fer net aixecar la catifa i acumular la porqueria a sota, sinó posar en funcionament aspiradors potents i evitar embrutar després. Fins que la igualtat no sigui real en l’àmbit domèstic, no hauríem d’estranyar-nos veure encara menys dones a la primera cadira dels consistoris. La notícia digna de portada arribarà el dia que les vares siguin majoritàriament empunyades per elles. Serà el dia que els homes s’abocaran a mossegar gossos.

(La dona que apareix a la imatge és Susanna M. Salter, que el 1887 es va convertir en la primera alcaldessa dels EUA. Concretament, d'un municipi de Kansas. A Catalunya la primera va ser Nativitat Yarza, de Bellprat (Anoia), durant la Segona República, el 1934).

Article publicat a Opinionacional.com/Naciosolsona.cat.

Quo vadis, Igualada? (reflexions arran del Rec.03)

2011-06-05T01:00:00.000-07:00

Durant el segle XIX i bona part del XX, el Rec era el sector industrial més important d'Igualada, un barri d'adoberies ubicat estratègicament al costat del riu, que va esdevenir el motor econòmic de la ciutat. Avui és un barri de naus fantasma, que comença a reivindicar una atenció, tot i que la conjuntura econòmica sigui la pitjor companya de viatge. De fet, el futur urbanístic de la zona va ser un dels principals temes de debat en la passada campanya electoral, gràcies a la iniciativa de l'associació Amics del Rec. Durant tres dies, però, el Rec ha revifat, encara que fos efímerament i amb una sabata i una espardenya. Ha acollit el trànsit de més de 25.000 persones, no pas preocupades per aquest conjunt patrimonial igualadí, sinó àvides de consumir disseny i marques a preus radicals en la quarta edició del Rec Stores, batejada com a Rec.03.

Jo també hi he anat per trobar gangues, no ens enganyem. I ben poca cosa sabia, abans de passar-hi el dissabte, del Rec i la seva vàlua arquitectònica, històrica i identitària. Però tot dinant me n'he començat a fer el càrrec. He arribat a la conclusió que és un símbol del passat amb voluntat d'erigir-se en la divisa per plantejar el futur econòmic i cultural de la capital de l'Anoia. Asseguts a la barra d'un bar esperant el primer plat, aprofito la conversa que ens ha començat donar espontàniament un autòcton. És l'Enric, un perruquer del centre que per no deixar escapar cap client ha hagut de tancar passades les 3 -ens diu que la crisi l'ha fet més pencaire i oblidar-se d'exigències horàries. Com que els perruquers són una mina de l'actualitat més local li pregunto el perquè de la derrota electoral de l'alcalde del bigoti, el socialista Jordi Aymamí, després de 12 anys en el càrrec. "Ha fet molt per la ciutat, però no per la indústria, per atraure grans empreses". També hi ha ajudat molt el polèmic Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. Ja està tot dit. Ens ve a dir que el repte d'Igualada és saber cap on ha d'anar, quin ha de ser el seu model econòmic per potenciar veient lluny la cursa del tèxtil a través del retrovisor.

Se'm fa curiós pensar en el formiguer de gent procedent de tota la Catalunya central i altres punts del país, tots amb la bossa gegant de Desigual que la marca regalava a l'entrada del seu pop-up store penjada de l'espatlla, que il·lusòriament han retornat durant tres dies als carrers del Rec l'esplendor textil que el segle XIX havien viscut. Aquell moviment propi de la Roca Village o de grans magatzems en plenes rebaixes, però amb el valor afegit i el romanticisme que combina moda i patrimoni industrial, s'haurà evaporat avui mateix. Les antigues adoberies tornaran a despullar-se i tancar-se per continuar el son. Fins a la propera edició del Rec Stores.

Mentrestant, al marge dels canals comercials, els igualadins continuaran el seu debat: el 16 de juny hi ha convocada la primera assemblea general de socis dels Amics del Rec, i el consell assessor urbanístic impulsat per l'Ajuntament continuarà intentant buscar consensos sobre el rumb del barri. Nosaltres, ja cansats pels volts de les 7 de la tarda ahir vam retornar al cotxe tot resseguint la séquia d'un paisatge urbà encara gris. Vam seure, ens vam posar el cinturó i vam fer que sonés Antònia Font: "(...) Totes ses coses modernes, han esperat molt, totes ses coses modernes, s'han enfadat molt".

La supervivència del candidat

2011-05-08T09:05:00.000-07:00

Volia titular aquesta tribuna “Kit de supervivència per a una campanya electoral”, però m’ho he repensat. Tant, que he refet l’escrit per no alinear-me amb la desafecció generalitzada que trobo injusta per a la classe política local, una espècie ben diferent d’aquella altra classe aparentment de més alta volada, professionalitzada, que se sol diluir més entre sigles i duu la sola menys gastada. Abans de fer aquesta reflexió volia parlar de les obres de Photoshop que ens trobem a cada racó de la ciutat i als anuncis de la premsa –com més gran és el partit, més partit se sap treure de la vareta màgica-, dels continus missatges al mur del Facebook, de la saturació de la bústia de casa, de les falques propagandístiques que sonen a la ràdio, de les dubtoses encaixades de mans i tustades a l’esquena que tan abundaran aquests dies al mig del mercat, dels prolixos articles als mitjans locals que intenten captar la nostra atenció.

Però podem ser condescendents amb tot això, perquè al cap i a la fi, és passatger, només es repeteix cada quatre anys i no és consubstancial amb allò que el 22M anem a votar. El professor de Ciència Política i exdirector del CEO Gabriel Colomé explica que fa uns quants anys un assessor de Bill Clinton va treballar a Israel durant dos mesos amb el candidat laborista, Ehud Barak i va deixar-lo el dia abans d’entrar en campanya. Deia que la feina ja estava feta per guanyar les eleccions. Efectivament, aleshores Barak va imposar-se al primer ministre, Netanyahu. De fet, tornant a casa nostra, segons l’Associació Catalana de Municipis, només entre un 5 i un 15 per cent de l’electorat decideix el sentit del seu vot durant els quinze dies previs a la cita a les urnes.

Per tant, tenen mèrit els ingents i esgotadors esforços que aquests dies alguns candidats a l’alcaldia inverteixen per acostar-se als ciutadans i fer-se escoltar. A nosaltres, en cas que ens molesti aquest devessall de propaganda, no ens costa gens reciclar el paper de la bústia, passar per alt els missatges del mur del Facebook (o, simplement, trencar “l’amistat” a la xarxa social per ignorar-ne l’activitat), mirar cap a una altra banda quan passem per davant d’un fanal o una cartellera... Això contrasta amb la quantitat d’hores que s’han dedicat els membres de les llistes a passar pel fotògraf, reunir-se amb una multitud d’entitats, elaborar el seu full de ruta per als propers quatre anys, ensobrar milers de cartes, fer cançons i videoclips (si d’això depengués, El Comú ja tindria les eleccions guanyades a Solsona), organitzar tertúlies i preparar-se per ser fiscalitzats pels mitjans de comunicació i sotjats les 24 hores del dia per la gent del carrer.

I més mèrit té el treball incansable de molts d’aquests candidats, que arribaran panteixant al final de la cursa electoral, si tenim present que s’atreveixen a donar la cara en temps de vaques magres, sabedors que a partir del dia 23 si aconsegueixen ser premiats per l’electorat allò que els espera són punidors estrenyiments del cinturó, que els faran engavanyar els compromisos del programa previst, i l’adopció de mesures a voltes impopulars.

A més, al final, en una campanya electoral, però especialment per a unes municipals, “el missatger es converteix en el missatge”, com diu Manuel Castells a la seva magna obra L’era de la informació, i allò que retenen la majoria de votants són les imatges personals. Un alcaldable em deia l’altre dia que no tenia pensat fer cap gran acte de campanya, que preferia mantenir-se al marge de les consignes del partit. Tots els candidats saben que farem confiança a una persona –i a les que l’acompanyen a la part alta de la candidatura-, que votarem aquella que ens pot caure més en gràcia i amb qui compartim més la manera d’entendre la vida i la població on vivim, i no tant el color polític que representa. Això últim és més cosa d’aquella altra classe professionalitzada que considera la governança una feina de despatx.

Article publicat a Opinionacional.com / Naciosolsona.cat

Nanoturisme de primavera

2011-04-10T11:29:00.000-07:00

Avui feia una tarda esplèndida de primavera per agafar el cotxe, fugir de l'asfalt i fer marrada per la xarxa de camins comarcal, deixar les quatre rodes arraulides sota qualsevol ombra arbòria i posar-nos a caminar per descobrir paisatges verds. Disposàvem d'una horeta llarga per fer nanoturisme, a tocar de casa, amb l'últim disc dels Manel sonant per primer cop. Hem decidit tirar cap al sud, a Llobera.

M'he equipat amb ulls d'urbanita per apreciar al màxim tot allò que se'm plantés al davant (és un lloc comú, però no per això menys cert, que el jardí del veí sempre està més verd i sembla que sigui obligatori fer quilòmetres per deixar-nos delectar, i com més lluny, més bonic). I l'estratègia m'ha funcionat. No he trigat a treure la càmera i començar a disparar (una mostra la teniu acompanyant aquestes línies).

Primer, a l'entorn de l'església parroquial de Sant Pere. Tot i ser d'origen romànic, el llegat arquitectònic d'aquesta època ja hi és gairebé imperceptible. Però tant és, perquè l'ordenat paratge de boscos de pins i roures que l'envolta fa tota la resta. Després, hem passat pel mig d'esteses de vànoves verdes de blat abans d'espigar refulgents sota el sol d'aquesta tarda excepcional d'abril i hem somniat desperts imaginant-nos ocupant algunes de les masies que de tant en tant guarneixen aquests pintorescos cobrellits.

I hem fet via fins a la torre de guaita de Peracamps, documentada del segle XI, de planta rectangular, de la qual es resisteix a mantenir-se dempeus el mur de ponent. Em resulta increïble que al segle XIX aquest racó avui tan silent, plàcid i assossegat pogués haver estat escenari sagnant de la primera guerra carlina.

Ens ho explica un plafó, que al mateix temps ens indica que estem coneixent una part de la ruta "Territori de masies". M'alegra constatar que els veïns, les entitats i les institucions estan fent esforços per posar en valor aquests petits tresors sense additaments, genuïns. De tornada a casa, l'internet m'aproxima una mica més a aquest projecte d'interpretació, impulsat per l'Associació l'Arada. Consisteix a dinamitzar turísticament i promoure socialment i cultural el sud de la comarca servint-se de tres eixos temàtics: la Catalunya vella, el Barroc i el carlisme.

Aquesta tarda, amb la sonsònia dels Manel entre parada i parada de la primera sortida nanoturística de la temporada, m'he sentit orgullosa de ser del Solsonès. Afortunada de tenir indrets idíl·lics a tocar de la porta de casa. Avergonyida d'haver-los ignorat durant més de 30 anys.

Dutxes de nadons

2011-04-08T13:25:00.000-07:00

El món que m’envolta s’ha conjurat per fer-me veure que m’ha arribat l’edat. Si ets dona i ets a les portes dels 31 anys o els superes, has de saber que sobrepasses la mitjana d’edat de les catalanes que s’aventuren al primer embaràs. Segons un estudi de l’Idescat publicat el mes passat, a Catalunya les dones han retardat la maternitat fins als 30,5 anys. Fins i tot a algunes l’ajornament de l’experiència maternal, adverteix el mateix informe, acaba per fer-los passar l’arròs. Per ara vull continuar blindant-me de qualsevol averany.

Però resistir-se a tenir descendència fins que el cos, el cap i la butxaca ho tinguin clar té un preu. Fins fa dos dies els bolquers més propers els tenia a la mateixa distància que un sincrotró. Però, de cop i volta, m’estic convertint en una rara avis: en un mateix dinar, dues amigues ens anuncien, a l’uníson i amb unes expressions facials de felicitat incommensurable, que a l’octubre seran mares ––una d’elles, per segona vegada– i em posen al corrent dels seus nous llibres de capçalera, un d’Elisenda Roca i la doctora Carlota Basil i un altre, un best-seller nord-americà que dóna les claus per escatir Què es pot esperar quan s’està esperant; compartint taula amb una altra colla, es dóna el cas que una de les amigues ha d’alimentar amb el pit a la nova que s’acaba d’incorporar al grup abans de tenir ús de raó; dues més també han agafat número per contribuir a incrementar la taxa de natalitat del país, i si això no fos suficient, els dies de cada dia comparteixo paisatge laboral amb dues companyes assegudes a menys de deu metres en un esplèndid estat de gestació que les allunya de l’ordinador. I anar fent!

A casa, obro la darrera newsletter del web d’organització d’esdeveniments al qual estic subscrita i em trobo, com a última tendència importada dels Estats Units, la moda de les baby showers, festes que s’organitzen al voltant d’un naixement, amb la prenyada com a protagonista. Una convocatòria muntada perquè les amistats i la família tinguin l’excusa per lliurar els regals del futur nadó i en què, per descomptat, no es beu alcohol. Alhora, paro atenció a la secció en línia Criatures del diari Ara i em sorprenc del devessall de notícies, curiositats, blocs temàtics, recursos i altres informacions al voltant de les canallades.

Admiro les dones treballadores i mares. L’admirada exprofessora Eva Piquer, periodista, escriptora i indivídua de l’espècie amenaçada que representen el 4 per cent de ciutadanes de l’Estat espanyol que aconsegueixen compatibilitzar un treball remunerat amb tres fills o més –ella en porta quatre!–, denuncia el sentiment de culpabilitat de les dones. En una entrevista recent amb motiu de la publicació del llibre La feina o la vida, parla de la sensació d’estar al lloc equivocat: si és en una reunió de feina pensa que hauria de recollir els nens a l’escola, i el dia que s’escapa per portar-los al pediatre pensa que hauria d’estar treballant. Segurament que el que ens passa a les no-mares en edat de ser-ho és que no volem renunciar a la comoditat de continuar admirant, com a espectadores, les superdones que poden amb tot (tu, tot, tothom, tothora!). Ens aterreix haver-nos de sentir eternament culpables.

Per sort, podré aprofitar-me d’unes quantes experiències externes d’aprenentatge, per adquirir rodatge, gràcies a les de la meva quinta per a les quals el rellotge biològic pot més que cap altre que soni a les 7 per anar a treballar. Potser que comenci per assabentar-me millor del sentit de les dutxes de nadons i organitzar alguna festa mentre continuo gaudint de la morositat tot sentint-me útil en aquest entorn de superdones.

Article publicat a Opinionacional.com / Naciosolsona.cat

Qui és el fric?

2011-03-13T03:14:00.000-07:00

Jo sóc una freak -una fric, a la catalana-, tu ets un freak. No és que mengem fricandó, com diu el Trobador de Rovellons, però sí que ens deixem menjar, engolir, per les consignes de les xarxes socials i els seus gurús, per la nova estructura mental i els marcs relacionals que imposen invents com el Twitter. A través d'un tuit, he anat a parar, fa poc més d'una hora (això ja és una eternitat, tot ha de ser estressantment immediat, espontani) a un excel·lent reportatge d'El Pais sobre la Twitterrevolució. Espanya és el país europeu on el fenomen ha crescut més el darrer any. Ja són dos milions de comptes!

Jo fa tan sols una setmana que hi sóc i em resulta inevitable pensar que sóc a anys llum del pols hiperconnectat del món, que sóc un corpuscle en aquesta gran família de coneguts desconeguts. Un nou tuit, un titular, informació d'últimíssima hora actualitzada al moment molt abans que s'emeti per la ràdio a la qual tinc l'orella enganxada, un enllaç a un nou article d'opinió, una nova temptació de linkar al diari de torn, una nova descoberta per ampliar el llistat dels "following", i així contínuament. Ja m'ho deia: Noemí, no hi entris, que això és un cercle viciós, ja n'hi ha prou amb el Facebook i el Linkedin. Vivia tan bé abans de caure al niu de l'ocell blau! Però arriba un dia, no saps com, que passes a contribuir a engruixir el 14% d'internautes enrolats al Twitter. Em prenc la llicència, però, de flagel·lar per uns moments la nostra llengua per recórrer a l'expressió anglesa "La curiositat va matar el gat".

Jo sóc una freak, com tots aquells dels qui sóc una follower. De freaks o frics n'hi ha, per sort, de diversos tipus. Hi ha el típic que entra al Twitter per convèncer-se que està al corrent de tot i no perd el tren i per desafiar la solitud i participar en la gran conversa en què s'ha convertit Internet (David Sifry). Aquest prototipus no perd la noció de realitat i manté intacta la capacitat de sociabilitat off line (em vull convèncer també que sóc d'aquests). Hi ha el típic que es construeix la realitat a les xarxes socials desconnectant-se del món que l'envolta. És el més perillós: un símptoma, per detectar-lo si el tens a casa, és que sense avisar es posa a escriure al mòbil -140 caracters-, absort, mentre hi comparteixes taula, i se li escapa una rialla tot enganxat a la pantalleta.

Però també hi ha el típic que en aquest camp d'identifica amb el perfil del "formalista": rebutja les xarxes informals i en fa bandera. Però això, sense voler-ho admetre, el fa sentir frustrat en no entedre sovint què està passant. No té una identitat virtual, no el trobes al Facebook. Aquest és moltes vegades qui titlla els altres de frics. Jo sóc dels que creu que hi ha molt soroll a les xarxes socials, però no podem negar-nos a la transformació comunicativa d'aquests nous paradigmes i les imponderables oportunitats que ens brinda. És com entestar-se a utilitzar l'Olivetti amb la versió totxo del Pompeu Fabra al costat per escriure, o bé enviar un telegrama per convidar les amistats a una calçotada la setmana que ve. Qui és el fric?

Viladorms, les seves rutines i el Carnaval

2011-02-23T21:41:00.000-08:00

Viladorms, encara que es digui vila, és una ciutat muntanyenca, vetusta, que dormita al peu del turó on es troba assentada. La somnolència que domina la ciutat és interrompuda, algunes hores setmanals, pel bullici del mercat, i durant tot el dia i part de la nit dues vegades l’any, per la Festa Major i el Carnaval. Les petites passions, les xafarderies veïnals, les enemistats personals i les enveges han intensificat les lluites socials. Com a conseqüència d’aquestes discòrdies de campanar, el Carnaval d’aquest any ha estat molt animat. Aquest conte no l’explico jo. Ho feia, més extensament i en castellà, un cronista local el 1905 al periòdic El Montañés.

Algú va definir un dia la rutina com la petita ruta de cada dia. Tot i la seva mala premsa, les rutines són necessàries per caminar amb pas ferm endavant. A més, sense elles no podríem viure intensament allò que en representa una ruptura i que ens fa fer parada en la ruta per a un avituallament de l’esperit transgressor que tots portem dins. Enmig de la consueta, i excessiva, calma solsonina, des de fa 40 anys la ciutat torna a revolucionar-se des del Dijous Gras fins al Dimecres de Cendra. La rutina anual ens facilita una transformació més autèntica durant el Carnaval.

I l’origen de tot el muntatge l’hem d’anar a buscar en l’avidesa de canvi d’uns quants joves inquiets reunits sota la denominació de la Joventut Solsonina, que el 1971 van gosar desafiar una ordre franquista del 1937 i escriure la seva particular història de la Transició a base d’arribades del rei de la xanxa, sermons, balls de disfresses, contradanses i carnavalades de tot tipus.

Al llarg dels anys s’hi anirien incorporant novetats, com els gegants o la cèlebre penjada del ruc, per trencar la rutina, que han fet genuïna la festa de la inversió. A cada edició s’han fet parades al mig del camí amb innovacions que, tot i estar condicionades per la migradesa dels recursos, han anat configurant un carnaval inconfusible i molt nostrat. Durant tot aquest temps s’ha desafiat, encara que fos només durant el parèntesi que precedeix l’austeritat quaresmal i el retorn a l’ordre, el conservadorisme de la societat solsonina, en què encara avui es fan distincions entre els que són de “cal bona família” i aquells que no són de cap “cal”.

Fa unes quantes setmanes que ja són rutinàries les converses de cafè pràcticament només centrades en les històries de rebotiga dels noms propis de la preprecampanya solsonina. Però el Carnaval ara reclama fer-se lloc. El 3 de març el xupinassu donarà entrada a la festa que millor trenca l’estructura social per homogeneïtzar el poble sota una mateixa condició, en què no hi ha “cals” ni colors polítics que valguin, per sotmetre’s a les úniques consignes del rei Carnestoltes. I, com cada any, també hi haurà novetats que fan menys rutinari el programa d’actes, en potenciar-se, per exemple, el programa del dijous i el dilluns a la nit i en traslladar-se d’ubicació el mercat del dissabte.

El llibre que aquests dies surt a la llum sobre la història de l’única festa solsonina construïda de baix a dalt, signada per Marc Trilla i una servidora –amb la col·laboració especial de Jordi Soldevila, Anna Moncunill i Joan Casals–, vol venir a ser un petit homenatge als que durant les últimes quatre dècades han sabut reptar com ningú la somnolència de Viladorms.

I no puc desaprofitar aquest espai que em brinda Naciósolsona.cat per tenir també un record per aquells solsonins que aquests dies han desaparegut prematurament. El Carnaval els trobarà a faltar.

A la foto, primera junta de la Joventut Solsonina, celebrant el primer experiment de Carnaval, el 1971 (arxiu particular de Jaume Porredon, Campaner)

(Article publicat al Naciosolsona.cat / Opinionacional.com)

Anna Roig, de verd moqueta i carmí sagnós

2011-02-21T07:28:00.000-08:00

Feia un any que l'havíem anat a cercar al Luz de Gas i ahir hi vam tornar, també dins el Festival Barnasants, però aquest cop al Traska Truska de Molins de Rei. El concert d'Anna Roig i L'ombre de ton chien va convertir-se, com esperava, en una fórmula genial per donar la volta al diumenge. Perquè a la majoria de mortals ens passa allò que Edith Piaf va saber esculpir musicalment amb el "Je hais les dimanches" i que aquest grup revelació acosta als escenaris catalans en la seva amalgama de pop en català amb tocs jazzístics i cançó francesa. La vivesa, frescor, simpatia, proximitat de la cantant de Sant Sadurní d'Anoia ens sedueix des del primer moment. És com aquella amiga que fa temps que no veiem però amb qui als deu minuts ja ens estem partint enfotent-nos de tot i tothom (començant per nosaltres).

El d'ahir era un dels darrers concerts del disc publicat el maig del 2009, en una actuació que coincideix en el temps amb la gravació del nou àlbum, que l'Anna Roig ens va avançar que podrem comprar a partir del maig que ve. Ella i els quatre de L'ombre de ton chien van aconseguir acomiadar-se amb una actuació estupenda, van convèncer-nos per estar atents a la novetat musical de la primavera. No van decepcionar el nostre interès de conèixer alguna nova perla. "Petons entre camions" i un tema en francès sobre una venedora de riures al mercat en van ser algunes, i van entrar tant bé com la majoria de les que ja coneixem. Són sedants esplèndids per als odiats diumenges.

Ella es va plantar a l'escenari sense ni un gram de maquillatge i amb un vestit poc escaient, de color verd moqueta, de segona mà o de l'àvia, o d'alguna amiga dissenyadora pel meu gust massa vintage. Tanmateix, la seva gràcia innata la vestia de cap a peus sense necessitat de cap additament. Autèntica orfebre de l'expressivitat, l'actuació de la cara femenina del conjunt és una mescla de concert i espectacle de clown sense arribar a la perillosa sobreactuació. Passa de la calma manyaga i la mirada tendra i nostàlgica del "Corro sota la pluja", i de la ingenuïtat de les "Dolces nits de somnis curts" als ulls i somriure mefistofèlics de l'addictiva "Trini Sánchez Mata" (però em diuen Trini, Trini la que mata), el tema que envileix la penedesenca, per al qual es va malpintar els llavis a corre-cuita de color carmí i es va caracteritzar rere unes grans ulleres de pasta negres de bibliotecària.

Jo estava asseguda davant la barra, amb la companyia d'una amiga i la seva cap (a la feina), que és de Molins de Rei. Darrere meu vaig tenir durant tot el concert una altra molinenca, en aquest cas més coneguda: l'actriu Sílvia Bel, que de tant en tant corresponia amb riallades als gags de la cantant. És amiga del personal del Traska Truska. Jo, tot i tenir-hi una cita religiosament cada dimarts a la nit, ahir no hi vaig intercanviar ni una sola paraula. Vaig ser infidel a Sílvia Bel: davant hi tenia la seductora Anna Roig i els més discrets però també captivadors Magí Batalla (guitarra), Carles Sanz (teclats i altres), Carles Munts (contrabaix) i Ricard Parera (bateria). A la Bel-Paula puc veure-la setmanalment a TV3, però la casualitat fa que per veure'ls a ells hagi de passar un any fins al proper Barnasants.

El retrat d'un bisbe o la revelació d'un enigma

2011-02-05T03:35:00.000-08:00

Sí, he assumit el repte de seguir la vida del bisbe Xavier Novell durant uns dies i intentar donar-li forma escrita en un llibre amb imatges de Marc Trilla i editat per Pagès Editors. I què passa? Per què genera sorpresa la notícia (filtrada pel Triangle digital dimarts passat i publicada l'endemà pel Regió7) de la publicació d'un llibre sobre el prelat més jove de l'estat? És un projecte professional que no entomo com a cristiana devota (el mateix bisbe ho sap). M'hi enfronto com a periodista encuriosida per la dimensió humana d'un personatge intel·lectualment preparat, controvertit i en boca de molts, amb una extrema rectitud moral, amb conviccions fermes, i alhora aventurer i arriscat, enemic de l'anar fent, a vegades conscientment imprudent en l'acció, mediàtic com pocs de la seva casta i amb grans habilitats comunitives. És un perfil llaminer d'intentar redescobrir.

Són molts els que parlen d'ell tot i no haver-hi mantingut ni una sola conversa. Són uns quants els que en malparlen sense conèixer exactament la font dels comentaris que reprodueixen. D'altres el critiquen per no compartir les seves interpretacions de la Sagrada Escriptura. I ell n'és plenament conscient. Però no desisteix en la seva manera de fer i en la missió a la qual creu que ha estat cridat. Amb aquest llibre que estem preparant, les úniques mires que tinc passen per traslladar als lectors tot el que es pot desprendre d'una conversa en profunditat sobre qualsevol dels temes en què es pronuncia l'Església, aquells en què es troba còmode i aquells en què no, i narrar el trajecte vital que l'ha dut d'una masia d'un micropoble rural de l'Urgell fins al Palau Episcopal de Solsona, passant dues vegades per Roma. Que la gent que en parla bé o malament tingui elements de judici per fer-ho.

Qui no té curiositat de conèixer els motius pels quals un capellà és nomenat cap d'una diòcesi amb només 41 anys? Qui no té curiositat per intentar entendre els factors que expliquen la transformació en la manera de pensar d'un jove per passar d'una visió progressista de l'Església al papisme? Com un bisbe pot ser arriscat, propugnar la llibertat i la creativitat i, alhora, defensar l'ortodòxia? Com casa els valors del Concili Vaticà II i les consignes vaticanes d'avui? Com veu la integració dels homosexuals en la fe cristiana? Com explica la sexualitat? Què en pensa de l'existència d'una Eslgésia catalana? Són només alguns interrogants que desvetllen el modest interès d'una periodista poc habituada a trepitjar els temples com jo. I si aquest bisbe té més d'Antoni Deig del que ens pensem? Amb aquest projecte pretenc també desmuntar rumors. Tots ens sentim atrets pels desafiaments.

En un article sobre l'èxit del cinema i la literatura basats en retrats ficcionats sobre personatges públics, Toni Cruanyes explica al diari Avui que "la majoria del que es publica és només la façana de la realitat". Però "allò que és realment important passa en la intimitat de les converses privades o, fins i tot, només en el pensament i la psicologia dels protagonistes". El motor que m'acosta al bisbe Novell és, precisament, l'intent de furgar en la psicologia d'un dels personatges més enigmàtics de Solsona i la Catalunya central. Crec que, per la seva transparència (l'eloqüència és sincera) i precisió comunicativa, no em resultarà una empresa inaccessible.

M'estranya que a molts els estranyi aquest interès. També m'estranyava que la gent pensés que la meva feina a l'àrea de Comunicació de l'Ajuntament era indissociable del color polític del govern. I m'estranyava que companys de professió de Catalunya Ràdio s'estranyessin de veure declaracions de l'oposició en notes de premsa enviades des de l'Ajuntament. Tant costa creure en la professionalitat per la qual alguns encara advoquem? Per què se'm fa necessari donar explicacions per aquest llibre i, en canvi, ningú no m'ha qüestionat el fet d'escriure la història del Carnaval de Solsona (tothom és convidat a la seva presentació el 25 de febrer a les 20.30 h al Teatre Comarcal)?

Aquests dies m'he hagut de sentir a dir, sorneguerament, que ja sóc una més dels que ha vist la llum. Jo tinc la sort de veure la llum cada dia al matí quan em llevo i al costat tinc algú que estimo, quan són les 8 del matí i tinc una feina que m'espera, quan tinc família amb qui compartir la taula tres dies a la setmana, quan arriba el cap de setmana i tinc amics amb qui sortir... I he vist la llum quan m'han brindat l'oportunitat de desenvolupar un projecte com aquest nou llibre i ampliar horitzons. Benvingudes siguin les llums que ens acosten als enigmes!

Un carboner, heroi català

2010-12-20T15:37:00.000-08:00

La pel·lícula Bruc, dirigida per Daniel Benmayor i estrenada per El món a RAC1 aquesta nit a Manresa, és una petita gran producció i explica la llegenda d'un jove carboner, catapultat com a heroi català, que va aconseguir la primera derrota de l'exèrcit d'un Napoleó que el 1808 ja signava com a emperador-rei. La desfeta d'una gran armada provocada per un sol home, un timbaler (s'avisa que només se sent el tambor pràcticament una vegada). David contra Goliat. Facin-s'hi les interpretacions que es vulgui, el context s'ho mereix.

Juan José Ballesta, el fill de les muntanyes montserratenques, interpreta excel·lentment el paper protagonista, desmarcant-se del rol de noi marginal al qual el tenien força encasellat. Amb un català també exemplar. El diàleg és només testimonial, però no s'hi troba a faltar: és una pel·lícula d'aventures en un context postbèl·lic. I les paraules gairebé hi sobren: una carta de Napoleó, amb paraules que diuen que són reals, justifica tota la història, la que va desembocar en la llegenda i la que explica tot el llargmetratge. Hi acaben de fer tota la resta els paratges de les muntanyes màgiques, que són un actor més, i l'angoixa que es desprèn de les voluntats/passions de revenja de totes dues parts: l'escamot francès per recuperar l'honor de la pàtria i el carboner a qui han assassinat la família.

A banda de passar-nos-ho molt bé al cinema (el Jordi Basté no ens enganya), quan en sortim és inevitable pensar en la dicotomia llegenda-realitat. Però la història molt sovint s'ha escrit fent ús de la narració d'elements imaginatius a favor del discurs dels guanyadors. No obstant això, hi ha pobles que, tot i ser vencedors, acaben sempre sucumbint, i aleshores les llegendes només serveixen per a l'autocompassió (o l'autocomplaença).

Sopars d'empresa fins als 67

2010-12-17T19:11:00.000-08:00

Fa 22 hores que estic desperta. M'he llevat com les gallines per feina i me'n vaig a dormir passades les 4 de la matinada, podríem dir també que per feina, perquè avui és el dia dels sopars d'empresa. No deixarà de sorprendre'm el fenomen social que es viu en nits com aquesta: per a molts sembla que és l'ocasió de l'any per posar en pràctica el do de la comunicació social (el quin tenim i el quin l'alcohol ens fa creure que tenim) fins a extrems perillosos (en protocol empresarial aconsello tenir sempre present que hi ha un endemà). També és el dia de l'any que menys gent para a casa i el que més gent gasta soles ballant cançons que sent per primer cop.

També és curiós, la nit dels sopars d'empresa, veure fills que s'amaguen dels pares i pares que s'amaguen dels fills. Pares i mares que surten per separat i s'amaguen uns dels altres. I aviat veurem en un mateix local ballant el hit de torn fills, pares i avis que encara no s'hauran pogut jubilar. La casualitat ha volgut que el dia dels sopars d'empresa per excel·lència hagi estat l'escollit per ZP per confirmar que es retardarà la jubilació als 67 -i del Pacte de Toledo, si te he visto no me acuerdo. El mateix atzar ha fet que avui el Consell d'Europa publiqui un informe que denuncia el salari mínim espanyol per ser "manifestament injust". Sempre ens quedarà el desvergonyiment que per a alguns propicien els sopars d'empresa per reclamar al cap una millora de les condicions laborals.

Un trànsit anacrònic

2010-12-10T06:57:00.000-08:00

Anar a contracorrent del món i que el món se n'adoni i t'ho anunciï explícitament amb la mirada. Això és el que he sentit aquest migdia en ple carrer. Per motius laborals, m'he traslladat a peu d'un punt a un altre del poble al ritme que se sol portar caminant quan ho fem per motius laborals. I he constatat, com mai abans, que endinsar-se en un mercat és una experiència de trànsit anacrònic singular, no compatible amb les condicions derivades de motius laborals. Ha estat l'empremta del dia del mercat setmanal de Solsona, que segurament és com el de qualsevol altra ciutat -tot i que tinc la sensació que la fruita i la verdura aquí deuen ser més bones-, però també els emblemàtics mercats londinecs de Portobello Road o Camden Town, així com el mercat madrileny del Rastro -en aquest cas, salvant les distàncies-, la fira de Santa Llúcia de Barcelona o la de les joguines de Figueres, per citar-ne alguns exemples amb què he estat en contacte alguna vegada de la meva vida. En deixo fora els mercats de països orientals, que aboquen a una experiència tremendament saturada per l'olfacte.

Són anacrònics perquè, d'una banda, només pots passejar-t'hi si tens molt temps per invertir-hi, per deambular. L'experiència requereix un marcat parèntesi en el ritme diari, cada vegada més atret pels funcionals protocols de compra de Privalia. Les presses hi són vetades. En seria una excepció per aquells que ja hi són a les 8 del matí, per triar les millors peces de fruita i verdura, amb un aspecte més fresc. Aquestes (normalment són dones) van més de cara a la idea.

Però també són anacrònics pels "3 euros les calcetes, guapa!", "no ho trobaràs enlloc!" (no em crec que aquestes gitanes no sàpiguin que existeix Women'Secret), "remena, nena!" (com la cançó de Serrat o Guillermina Motta?). Talment pop-ups de l'era predigital. Són anacrònics pels boleros i les cúmbies que sento en ple migdia provinents d'una parada d'allò més casposa. Són anacrònics per les joguines de llautó -una de les troballes més simpàtiques i benvingudes- i altres antigalles. Ideals, a vegades, per trobar articles vintage.

És un fenomen, el del mercat setmanal, que fa poble, això sí. Centenars d'habitants del conjunt de la comarca s'apropen a la capital. Desenes de pagesos aprofiten per fer la trobada setmanal. I els comerços experimenten un moviment de clients més generós que de costum. Però un consell que us dono a partir d'avui és el d'evitar aquest trànsit anacrònic si no és per remenar tot fent un viatge en el temps. Si us hi trobeu sense voler, per motius laborals, passeu amb el cap cot i eludint les mirades que us assenyalen per anar a contracorrent.

Gràcies per les 2.000

2010-12-05T11:30:00.000-08:00

Si bevem (es tracti d'una veguda alcohòlica o no, dependrà de cadascú), ho fem perquè el cos ens ho demana. Si dormim, és perquè el cos ens hi empeny: necessitem fer un reset cada X hores. Si patim insomni, és perquè el cap -la màquina tecnològicament més complexa que s'ha inventat mai- ens està reclamant una atenció que no li prestem. Si estimem, és perquè ho necessitem com l'aire que respirem. Si escrivim, és perquè necessitem donar forma a una reflexió i perquè volem que ens llegeixin. Necessitem que algú ens reafirmi. Necessitem comunicar-nos. Saber que hi ha algú a l'altra banda. Algú que reaccioni. El bloc és com un generador d'energia que a molts ens fa sentir vius.

L'altre dia, en un dinar familiar, el meu germà -sempre atent (moltes gràcies, saps que t'estimo!)- em va qüestionar per què no tenia un comptador de visites. No m'ho havia plantejat (potser, insconscientment, per no endur-me cap decepció: com quan sé que m'he engreixat i evito mirar la bàscula que tinc al lavabo). Però avui tafanejant dins les entranyes de Blogger he descobert l'opció del comptador i m'hi he tirat de cap. La sorpresa ha estat comprovar que el meu humil bloc ha tingut fins ara més de 2.000 visualitzacions! Gràcies a tots aquells que algun dia hi heu entrat. Sou l'energia d'aquest generador.

Un polièster més ecològic que el cotó

2010-12-05T09:56:00.000-08:00

Algú que afirma que el polièster és més ecològic que el cotó orgànic, ja que està demostrat científicament; que som animals polítics i que "pobre del país que deixa la política només en mans de professionals de la política", i que els sindicats no s'identifiquen amb el progrés és algú molt llaminer per entrevistar, i, indefectiblement, també ha de despertar la curiositat més incisiva dels lectors inquiets. Fins avui només coneixia Adolfo Domínguez per la marca que ha aconseguit vendre arreu del món, creant un imperi de la moda amb més de 600 botigues que porten les seves inicials. Però el Magazine de La Vanguardia publica avui una entrevista de Joaquim Roglan digna de devorar que ens descriu un personatge altament il·lustrat i fàcilment admirable.

D'entrada m'ha atret el titular escollit per Roglan: "Una societat que no opina està malalta". En la presentació, se'ns adverteix que aquest empresari de la moda treballa 10 hores al dia i que el temps lliure el dedica a la lectura. Així, les línies que segueixen es fan irresistibles. Continua reafirmant aquell aforisme que va popularitzar fa temps i que va esdevenir un eslògan publicitari que no em canso de repetir a la meva mare quan intenta emular, amb la roba, les jovenetes de 20 anys: "L'arruga és bella". L'ànima va modelant el rostre, que acaba sent la pròpia marca que ens identifica. És la nostra personalitat! "Cadascú és culpable de la seva cara".

Llegir certeses com aquestes ens animen a continuar llegint-ne més. És l'avidesa de sentir allò que més ens convé, allò que ens aporta més claus per al coneixement, les ganes de continuar bevent Coca-cola una vegada hem fet el primer glop, tot i saber que no ens farà passar la set. L'entrevista intenta tocar una mica de tot sense aprofundir. Però és suficient per entrar en l'imaginari d'aquest empresari, dissenyador, cineasta, escriptor, artista... que va estudiar filosofia i història i que era a París durant el Maig del 68, un capítol històric que va viure de forma activa.

No té cap recança a sostenir que s'ha de flexibilitzar el mercat laboral per rebaixar l'alta taxa d'atur. "No podem resignar-nos" a una desocupació del 20 per cent. I es nega a acceptar la idea que un empresari no pugui organitzar la seva empresa. L'estiu de l'any passat UGT a Catalunya -el gallec hi té una plantilla de 200 treballadors- denunciava el menyspreu de la firma envers els drets laborals, acusant-la d'ignorar reiteradament el conveni col·lectiu. No és gaire amic dels sindicats. Però segur que molta gent es moriria de ganes que AD escollís els seus currículums entre els centenars de milers que els deu arribar. Entenc que a algú que dedica 10 hores diàries a la feina, perquè segurament coincideix amb la seva màxima passió, i que opina que els sindicats són organitzacions més pròpies del segle XIX, costa exigir-li el respecte per a determinats "drets".

I continua sorprenent-nos a mesura que descobrim més facetes seves: el mateix personatge liberal, de mentalitat fredament anglosaxona, defensa el que "senten" les plantes i explica com les orquídies de casa seva presentaven més bon aspecte quan la senyora que cuidava les seves filles, a més de regar-les, també els parlava. "Des que ella va morir, les orquídies no són tan belles". És poesia pura!

Hom pot arribar a la conclusió que de la mateixa manera que ens han fet creure que el cotó orgànic és més respectuós amb el medi ambient que el polièster, l'esquerra s'ha volgut apropiar històricament de la cultura i la saviesa en sentit ampli. Algú amb més de 30 anys de negoci, que ha aconseguit convertir una sastreria familiar en l'imperi Adolfo Domínguez té, per a mi, suficient crèdit.

Em despertarà l'Artur per recordar-me que he d'anar a votar?

2010-11-27T07:30:00.000-08:00

Demà és el gran dia. El que CiU fa quatre anys que espera. El que el PSC, ERC i ICV tan lluny voldrien veure. El que determinarà els telediaris que els queda a formacions com Solidaritat i Reagrupament -marques blanques, segons els republicans, sense recordar que en època de crisi les marques blanques s'enduen la porció més gran del pastís. El que esperen alguns per veure rodolar caps. El que farà treure de la nevera milers d'ampolles de cava i el que temen alguns caps de campanya que hauran de buscar feina en època de vaques magres.

Jo també l'espero. M'agrada viure les jornades de totes les conteses electorals -és estrany que s'utilitzi un mot amb connotacions bèl·liques, quan representa que els comicis són una victòria de la democràcia! Segurament que aquest diumenge faré plans en funció de l'hora en què decideixi anar al col·legi electoral. Però al matí no em posaré el despertador. Provaré si em truca l'Artur Mas o un altre candidat dels grossos -amb suficients diners per destinar a la campanya- per despertar-me i recordar-me que he d'anar a votar. Les primeres paperetes es podran introduir a les urnes a partir de les 9. Així que a 2/4 de 9 seria una bona hora per trucar, com a molt d'hora.

Ahir a les 4 de la tarda menys 8 minuts vaig rebre un SMS. Vaig pensar que seria l'habitual consulta entre amigues per decidir si anem a sopar, en ser divendres, on ho fem i quan quedem. Per sorpresa meva, el remitent era "Artur Mas". Carai, quines confiances! vaig pensar. El futur president del país m'envia un missatge. Si li expliqués a la meva mare es pensaria que m'he tornat graciosa (les bromes no són el meu fort). Però no volia quedar per sopar. Em deia que "aquestes eleccions no són entre dretes i esquerres, o entre independentistes i no independentistes". Ostres! vaig pensar, ara sí que no entenc res! Així, les eleccions són per decidir si continuem dins la UE o en sortim? (Igualment, com que diuen que li falten pocs dies per a la desintegració...). El missatge del Mas continuava dient que les eleccions "Són entre el present que tenim i el futur que volem escriure". Bé, això no m'ajuda gaire, tampoc. Seria un bon lema per a moltes altres sigles.

Però crec que en aquest cas el contingut era el menys transcendental de l'estratègia de CiU per a l'última jornada de campanya. El que volia aconseguir és que li comentés a la meva mare que el futur president m'havia enviat un SMS! Que al meu mòbil hi guardi un SMS d'"Artur Mas". Que, si no llegeixo gaire els diaris i no tinc molt clar a qui he d'entregar el meu sufragi, almenys recordi el nom d'un candidat quan hagi corregut la cortineta. I, per si de cas havia esborrat el missatge per error, a 3/4 de 12 de la nit menys un minut el "guapo, gràcies" va enviar-me un segon SMS per recordar-me que he d'anar a votar i em demanava que passés el missatge. I que consti que no sóc militant de CiU. Ni de CiU ni de cap altre partit.

Com que sóc desconfiada de mena, avui, jornada de reflexió, he tingut la temptació de fer un repàs a tots els webs dels candidats amb presència parlamentària. M'ha sorprès gratament comprovar que tots respecten les 24 hores de silenci. Bé, només el ciutadà Albert Rivera ha aprofitat el Facebook per cridar a la rebel·lió fa poques hores. Com que ho fa en castellà, m'han vingut ganes de no rebel·lar-me, per dur-li la contrària. El problema és que no sé què vol dir rebel·lar-se quan ens referim a la política. En aquest cas, el 28N crec que rebel·lar-se seria votar en blanc o abstenir-se, que no és ben bé el que vol dir aquest ciudadano. Però bé, jo demà, una vegada hagi tret el DNI de la cartera i hagi d'omplir el sobre, prefereixo recordar-me del nom d'algun candidat, m'hagi enviat un SMS o no, em desperti al matí o no (entenc que fer-ho a 5,32 milions de catalans que estan cridats a les urnes és força costós).

Titulars per evitar picar entre hores

2010-11-16T07:12:00.001-08:00

Si alguna vegada heu intentat fer dieta (segur que sí), recordareu el disbarat que es comenta d'enganxar una foto d'algú obès a la porta de la nevera per foragitar les temptacions de picar entre hores -sort que la xocolata no necessita refrigeració. A partir d'avui a la nevera hi penjaré dos titulars que, curiosament, comparteixen actualitat.

En un diari en línia llegeixo, d'una banda, que un estudi que properament publicarà una revista britànica conclou que com més rics són els europeus, més problemes de salut mental presenten. A mesura que creix el benestar econòmic, augmenten els símptomes neuròtics i els trastorns psicològics. Contràriament al que ens imaginem i pel qual lluitem a diari, com més acumulem, més infeliços som en sentir-nos cada vegada sota més pressió. També he de dir que acabo de trobar un filó per explotar la meva felicitat latent.

En el mateix diari veig que un informe de la UNICEF posa de manifest que un de cada quatre nens està en risc de pobresa relativa a Espanya. No significa que pateixin fam ni que no puguin anar a l'escola, però sí que tenen més probabilitats de malnutrició i de no poder assumir les despeses derivades de les activitats escolars o extraescolars, alhora que reuneixen més números d'abandonar els estudis abans d'hora. A la UE només superen el llindar espanyol Romania, Bulgària, Letònia i Itàlia! A Solsona, per posar un exemple proper, durant els primers tres trimestres del 2010 han estat usuaris del fons d'emergència social una vuitantena d'infants, alguns dels quals han estat beneficiaris del banc d'aliments.

Aquests titulars són ideals per enganxar a la VISA, més que no pas a la nevera, per quan dubtem entre dos ordinadors portàtils per motius d'estètica; quan dubtem si comprar-nos l'últim model del que sigui que val el sou d'un any i mig o bé l'exemplar de segona mà que ens permetrà no anar massa curts de màniga; quan comprem l'helicòpter teledirigit més car del mercat al nen per compensar-li tot el temps que no hem jugat amb ell amb una pilota a la vorera de davant de casa; quan intentem convertir-nos en una rèplica del maniquí de la boutique sense pensar que ell ja haurà passat de moda quan girem la cantonada. A tots ens convindria posar-nos una mica a dieta i evitar picar entre hores.

Ens ofenem quan ens tracten de senyors

2010-10-15T07:42:00.000-07:00

Avui fa 70 anys de l'afusellament d'un Molt Honorable. Llàstima que encara haguem de lamentar la poca empenta d'alguns per esdevenir una democràcia madura en el si del Vell Continent. L'actualitat política catalana, d'altra banda, abans del canvi de nom del pròxim Molt Honorable, se centra en la bronca del Molt Honorable a un Honorable del seu govern per haver anunciat el suport de la Generalitat a la consulta de Barcelona. En l'arena estrictament política, de cara a l'encontre electoral del 28N, el debat també se centra en el cara a cara d'aquest mateix M. Hble. amb un Hble. que aviat sumarà l'M.

A Barcelona capital, l'Excel·lentíssim viu preocupat per les municipals del maig vinent, esperançat a continuar mantenint el títol. Però, de forma imminent, també li resulta un bon maldecap la visita apostòlica de Sa Santedat -d'aquest només n'hi ha un- el 7 de novembre (si la Sagrada Família continua dempeus).

A Solsona, que tot i ostentar el títol de ciutat no deixa de ser un poble i, com a tal, cau de "cuques feres xafarderes" -com diria Roger Mas-, CiU és objecte de l'àmplia afició a la rumorologia sobre el candidat a disputar-se el títol d'Il·lustríssim després de descartar l'exIl·lustríssim Jordi Riart. Però molt abans de la contesa entre possibles il·lustríssims, d'aquí a poques setmanes, potser mesos, també canviarem d'Excel·lentíssim i Reverendíssim al Palau Episcopal. Si és que, de fet, n'estem d'entretinguts, a la capital del Solsonès!

I amb tants -íssims, -ables i una santedat per damunt nostre, encara ens sap greu quan segons qui ens tracta de (simples) senyors (i encara sort que les "senyoretes" ja han caigut en desús)!

P.D. La il·lustració és de Jaime Poveda, un caricaturista de Bogotà. Extreta del bloc bacteriaopina.blogspot.com

Els tomàquets de Barceló i Vinçon

2010-10-12T10:11:00.000-07:00

El fet que el pont del Pilar s'aigualeixi -mai millor dit- amb els pitjors pronòstics del temps és una ocasió esplèndida per visitar aquelles exposicions que, tot i que duren mesos, saps que sempre te'n recordes l'última setmana, amb el risc que el temps se't llenci a sobre i tanqui portes abans que hagis pogut passejar-t'hi. Per això he aprofitat els dies de festa que em brinda el Pilar per visitar dues instal·lacions a Barcelona en les quals he trobat més d'una coincidència curiosa.

Primer Miquel Barceló, al CaixaFòrum, i després Javier Mariscal, a la Pedrera. La primera és gentilesa de l'anomenada "ànima" de La Caixa. La segona, de CatalunyaCaixa. Aquest factor ens permet fer alguna cosa de profit sense haver de rascar-nos la butxaca a la ciutat que té com a marca ser "la millor botiga del món". Totes dues es poden visitar fins al gener. Vénen a ser les retrospectives de dos amics que van compartir viatges a l'Àfrica. Tots dos han fet obres reivindicatives sobre el respecte al que el valencià anomena "El Señor Mundo" i a la cultura més ancestral i allò més terrenal del mallorquí.

De l'autor de la polèmica cúpula de Ginebra -i el primer artista contemporani que ha exposat al Louvre- em quedo sobretot amb l'experimentació en les tècniques, amb aquells tomàquets que estan a punt de desprendre's de la tela i ser sucats sobre una llesca de pa, que el pintor crea amb la precisió que li confereix el fet de cultivar aquest fruit (fins a límits obsessius, segons ens va explicar la guia). Aprecio per primera vegada les natures mortes, que en Barceló prenen vida. També em quedo amb la bogeria que destil·la el procés creatiu dels seus treballs, sobretot els més foscos. I la reflexió final que es desprèn del goril·la amb què s'autoretrata a La solitude organisative, obra que dóna nom a l'exposició.

De Mariscal, en canvi, m'enduria a casa l'estilosa butaca Alessandra, del 1995, o la coberteria que va dissenyar per al diari El Pais. I, per gran sorpresa meva i de la gent amb qui he tingut el plaer de compartir aquesta experiència (gràcies, Anna, Sergi i Marc), me n'he endut el record -i gratuït, que ja és estrany!- que m'ofereixen per primera vegada a la meva vida d'una exposició: una foto de fotomaton amb una màscara dissenyada per Mariscal i pintada prèviament per nosaltres mateixos. Sempre és divertit poder tornar a fer d'infant! Ara, però, mentre escric aquestes línies, també m'estic trencant les banyes per intentar baixar-me-la del web de CatalunyaCaixa, tal com ens ha indicat la noia que ens ha immortalitzat, i no hi ha manera: em reventa que surti insistentment aquell missatge al peu d'"error en la página".

Tot i això (i també per això), el millor de tot va ser la conversa de capvespre, de més d'una hora de durada, amb unes canyetes al davant en el quiosquet de les fonts de Montjuïc en sortir de CaixaFòrum. Quatre ments, quatre opinions, quatre visions diferents sobre la legitimitat de considerar valuós en el món de l'art allò que signat per a un artista anònim seria considerat una caca; el poder de la marca i el màrqueting que hi ha darrere d'artistes mundialment reconeguts; la veritable autenticitat de la bohèmia de molts d'aquests personatges; la superioritat de la vàlua del procés creatiu en si més que no pas de l'obra; la llibertat interpretativa versus la imposició del crític d'art. D'aquesta bona estona em quedo amb una reflexió del Sergi: "El que realment es valora és el fet de comprar un fragment de ment artística". Sublim. L'escriptor austríac Stefan Zweig diu que "de tots els misteris de l'univers, no n'hi ha cap de més profund que el de la creació". Es referia a la creació artística, ésclar.

Però quan ets a Barcelona per lleure és terriblement difícil no ser absorbit, engolit, devorat per un dels milers d'establiments de la zona cèntrica, sota els efectes hipnòtics dels ambientadors d'olor de roba per estrenar, la música, la temperatura perfecta, els dissenys interiors. I, com no pot ser d'una altra manera, acabes passant per caixa venent-te l'ànima al diable i fent passar la targeta que, després, alimentarà "l'ànima" de La Caixa, més amunt esmentada. Avui, però, he adquirit una petita mostra d'art al Vinçon (gairebé tot el que s'hi troba pot ser considerat exemple de creació). És la conjunció perfecta de l'art i el consumisme. A més, si som a la millor botiga del món, què més podem fer?

Envia'm un e-mail i et diré qui ets

2010-10-01T06:07:00.000-07:00

Des d'ahir envio els millors correus electrònics del lloc on treballo. És el resultat d'haver tingut el plaer de llegir (i aprendre de) el llibre de Teresa Baró Tens un e-mail: la guia imprescindible per redactar correus electrònics eficaços. I no és una bajanada: el correu electrònic és el tipus de text que més confeccionem al llarg de la jornada, tant laboral com social, i diu molt de nosaltres. La forma com enviem un e-mail transmet la nostra manera de ser, professionalment i personal. Per aquest motiu aquest llibre, que acaba d'editar Columna, hauria de ser el regal obligat de caps a treballadors el proper Nadal (i no rebo cap comissió de Baró!).

Aquesta setmana també he tingut l'oportunitat de conèixer el funcionament de les jornades de cooperació empresarial anomenades (i patentades com a) Getting contacts! Els participants s'hi inscriuen prèviament en línia i, en un formulari, detallen els seus interessos per consolidar el negoci o buscar nous fronts. Però és "fora línia" que els emprenedors mantenen una agenda d'un mínim de deu entrevistes durant un matí per cercar possibles nous clients, proveïdors o futurs socis. És el cara-a-cara i la capacitat de comunicació verbal i no verbal el que obrirà les portes a una possible nova font d'ingressos per a l'empresa. I aquí entren en joc les habilitats de cadascú per persuadir i convèncer l'interlocutor.

Crec que hi ha molta gent que no és conscient del poder de la comunicació a l'hora de projectar la pròpia imatge. Ho dic no només pel tipus de correus electrònics que envien -n'hi ha que es limiten a adjuntar arxius sense ni tan sols un "Hola"!!!-; sinó també pel perfum que porten -no s'hauria de sentir a una distància superior als 15-20 centímetres, sigui Varón Dandy o Esencia Loewe- o la mala olor que fan; o la indumentària que s'han posat a sobre amb els ulls tancats abans de sortir de casa -digueu-me frívola, però la roba i el calçat diu molt del nostre caràcter, de les nostres ambicions, de la nostra sensibilitat, de la nostra professionalitat. Recordo que un professor em va explicar no fa gaire que el 80 per cent del missatge que capta el receptor no és el que diem, sinó el que es veu.

En la seva universal Metamorfosi, Kafka narra l'esgarrifosa experiència de Gregor Samsa, quan un matí es desperta dins el cos d'una criatura estranya. El protagonista es desviu per intentar explicar a la família que aquell insecte desagradable continua sent el mateix de sempre. Però les paraules no li surten, precisament, perquè ja no és humà. L'extraordinària incapacitat comunicativa li esgarraria la vida que li queda... Al final, tots depenem de les nostres habilitats per comunicar. I en un món sotmès a una constant metamorfosi tecnològica i social, qui no s'adapti als nous codis em temo que acabarà... com el malaurat Gregor Samsa. El personatge de Kafka si hagués disposat d'un ordinador i hagués pogut enviar un correu electrònic com Déu mana als seus potser s'hauria salvat.

Un dia sense llaurar

2010-09-27T12:58:00.000-07:00

L'èxit de la vaga general de 29-S per als sindicats raurà en la seva capacitat mobilitzadora, s'entén que per la força de la raó, sense coaccions. Ho dic perquè, sense voler-ho, se m'ha escapat el riure en llegir que UGT i CCOO denunciaven avui la pressió d'aquells que impedeixen als treballadors concórrer a la vaga: "Que els empresaris sàpiguen que els perseguirem. I tranquils, els treballadors, que hi haurà piquets", ha dit fa unes hores Josep M. Álvarez. Jo també denunciaria aquells empresaris que recorrin al xantatge contra la voluntat real dels seus inferiors. Però per què no es parla també dels piquets il·legals i dels seus mètodes més que dubtosos per "mobilitzar" el proletariat?

Dimecres estic decidida a fer el meu horari laboral i complir amb les meves obligacions. Però, lògicament, respecto el dret a protestar contra la reforma laboral. Únicament exigeixo el mateix tracte per a tots aquells que volem continuar produint en un dels contextos més crítics que ha viscut mai el país. Em sorprèn llegir, aquesta tarda, que 2.834 comitès d'empresa catalans s'han adherit a la convocatòria i, en canvi, tothom amb qui he parlat últimament anirà a guanyar-se el sou aquest dia. Tinc la sensació com si la vaga general fos a la veïna França. També interpreto com a significatius els resultats d'una enquesta en línia del diari El Pais en què el 60 per cent d'internautes-lectors inquiets per l'aturada col·lectiva es manifesten contraris a la cinquena vaga general de l'Espanya posttransició.

En moments com l'actual hem de recórrer al pragmatisme. No tenim gaires més sortides. Caldria que ponderéssim les possibilitats reals que el col·lapse general que es produirà derivi en la marxa enrere del govern de ZP (amb tots els respectes, crec més en les capacitats polítiques de l'Esteban com a congressista). En un article publicat avui a El Periódico, el ministre Corbacho, en els seus últims cartutxos made in Madrid, sentencia que tot i que els efectes del 29-S puguin desbordar-nos, "en cap cas han d'alterar l'objectiu expressat en la reforma laboral". Més clar, l'aigua.

Fornida en la cultura del treball, el mot "vaga" em fa sentir un noséquè que m'incomoda. Em recorda el terme "vagància", que només hauria de ser apte per cultivar durant les vacances. I l'existència de piquets que no es limiten a informar, en una societat madura, encara m'inciten més a rompre una llança en favor dels esquirols convençuts. D'altra banda, l'adjectiu vague/a significa "no clarament definit". En castellà, m'agrada especialment l'accepció de la RAE segons la qual la "huelga" també és el "período de tiempo que media sin labrarse la tierra".

En qualsevol cas, potser ara no era el moment (amb això no vull alinear-me amb cap partit polític, que consti). No hi veig guanys enlloc. Potser hauria estat menys contraproduent per a tots una "vaga a la japonesa", consistent a incrementar el rendiment per crear un excedent de producció. Preferiria això, que segurament desembocaria en una rebaixa de preus, que un dia sense llaurar.

Una vida de números

2010-09-14T06:24:00.000-07:00

La nostra vida és una sèrie de números. Si és que en som de poca cosa quan ens podem reduir en unes escasses xifres! No només som uns codis de barres, sinó que ens passem la vida comptant: els usuaris de Ferrocarrils Catatalans deuen haver comptat avui els minuts que els restava perquè finalitzessin les "aturades parcials" dels treballadors que els ha donat la gana d'incomplir els serveis mínims i donar pel sac a milers d'estudiants i treballadors (de veritat). Els ciutadans més o menys sensibilitzats amb l'estat del país comptem els dies que falta perquè ens citin a les urnes, el 28-N. Els candidats i tots els seus equips compten els dies que falta per a l'inici de la campanya "oficial". Els electors comptem la quantitat d'opcions polítiques que podrem votar.

Algunes (més que alguns) comptem les hores que ens falta per tornar a veure Infidels a TV3. Quan érem petits i viatjàvem amb cotxe comptàvem els vehicles que ens avançaven de color vermell. Ahir, tornant de Tàrrega a Solsona, comptava els conills que a l'horabaixa -mot mallorquí equivalent a capvespre, però que trobo més poètic- treuen el cap, ben alt, sobre els camps de blat que es veuen a banda i banda de la carretera, sabedors que els caçadors fan la feina al matí (en vaig veure sis en menys de 10 minuts). Comptem els minuts que ens falta per acabar la classe de tonificació abans no se'ns aturi el cor. Comptem els dies que ens queden de vacances i els dies falta per veure engruixit a final de mes el magre compte corrent. Comptem els dies que tardarà a arribar el paquet de Privalia. Els mesos que fa que no anem a la perruqueria i, per tant, els pocs dies que hauríem de deixar passar més per anar a saludar el perruquer -o estilista del cabell, com els agrada dir-se ara-. Algunes compten els dies de retard i quan s'escaurà el novè mes. Comptem els milions d'euros que cada hora ens espolia Espanya si anualment se n'apropia de 20.000 milions.

Comptem les factures que hem pagat aquest mes (llum -de preus desorbitats a Solsona-, aigua, gimnàs, etc.) i els diners que ens queden a la llibreta per pagar la hipoteca, aquell paquet de Privalia que encara ha d'arribar i la perruqueria. Comptem les pàgines que ens falta per acabar el llibre i els llibres que es moren de fàstic a les lleixes esperant ser els pròxims escollits. Comptem els caps de setmana que encara roman oberta l'exposició de Barceló instal·lada al Caixafòrum -aquestes mostres duren tant que sempre esperem a última hora. Comptem la part que correspon assumir a cada germà per fer el regal de noces d'argent o d'or als pares. Comptem els minuts que triguen les nostres "amistats" a reaccionar davant d'un comentari que acabem de penjar al Facebook.

I fent números s'escola el temps (també fugen els diners) entre les mans, talment l'aigua del riu que intentem atrapar, sense que ens n'adonem. Així anem complint anys i ens resignem a bufar espelmes... en forma de números!!!

PD. Que consti que no se m'ha acudit el tema del post perquè sumi anys (els faig al maig), sinó pels conills que anava comptant ahir tot venint de Tàrrega. Ells, per la seva banda, feien cara de comptar els vehicles que veien passar.

Déu beneeixi els americans

2010-09-01T11:28:00.000-07:00

Impecable, dins la mecànica discursiva. Però també previsible, continuista, gens arriscat i afusellat d'un fotimer de tòpics del discurs americanista reconeixible almenys des de la Guerra Freda en endavant. Així és com, a grans trets, valoro el missatge que aquesta matinada ha pronunciat vehementment el president Obama des del despatx Oval per anunciar un capítol més en la història internacional contemporània: la retirada dels EUA d'Iraq.

Estava fent pràctiques a TV3 aprenent del mestratge del gran Joan Roy -era l'època de la seva direcció del Bon dia, Catalunya-. Ja en fa set anys i mig. Era aleshores quan la gran potència mundial va declarar la guerra al país de Saddam Hussein. L'anunci d'Obama, en canvi, el vincularé al llarg de la meva vida a un record ben diferent: a l'inici d'un curs polític que es presenta mogudet, i jo ben tranquil·la (massa, al meu gust), amb feina estable, a Solsona.

Per la meva dedicació i, per tant, per defecte, professional, m'agrada analitzar els discursos polítics des de la meva modesta i humil visió, sobretot quan es vesteixen d'especial envergadura com és el cas. El primer president negre dels EUA s'ha distingit per la seva brillant capacitat d'oratòria, un dels puntals de la seva victòria a l'última cita electoral. Per això m'ha provocat certa decepció la seva darrera intervenció, tot i que, ben mirat, potser la intel·ligència del president rau en expressar allò que els americans volen sentir. En aquest cas, segurament l'ha encertat.

"En aquest moment històric he d'enviar el missatge al món que els Estats Units intentarà mantenir i enfortir el nostre lideratge en aquesta jove centúria". No en tenim cap dubte! Però, a més, manté l'actitud bushiana que tant s'havia carregat: "Cap desafiament és més important per a la nostra seguretat que la nostra lluita contra Al Qaida", assegura tornant a recórrer al ressort de l'atac de l'11-S. "Al Quaida continua en un complot contra els EUA". Així justifica el reforçament de tropes a l'Afganistan. "Van ser patriotes els que van donar suport a la guerra i els que s'hi van oposar". El terme patriota havia de despuntar.

Al llarg del discurs fa referència als centenars de milers de soldats i les seves famílies i al sacrifici que han fet pel seu país. Els eleva a la condició d'herois. "Els nostres soldats són l'acer en el vaixell del nostre Estat". És el que les classes baixes -crec que són la majoria de les que van posar-hi la carnassa- volen sentir.

Però, cap a la meitat del text es produeix un punt d'inflexió, que sí que trobo encertat: la recuperació del somni americà. La societat civil nord-americana ja està fatigada de les conseqüències de la guerra, del degoteig de morts i de les enormes xifres de dèficit que ha provocat. Per això el president apel·la a lluitar pel "somni d'una vida millor per a tothom que està disposat a treballar i aspirar" per aconseguir-la. Quantes vegades no ho hem sentit, això! I vincula el final (vol dir per als americans) del conflicte a l'Iraq amb l'inici de la recuperació econòmica, que ha d'aconseguir-se amb polítiques que impulsin els sectors industrials que generen llocs de treball i acabin amb "la dependència del petroli estranger".

I el final no podia ser un altre: sempre ens ha de beneir Déu, als Estats Units i a tots els que estan al seu servei. Per molt que vingui de la democràcia més avançada del món, no deixa de fer-me esgarrifor la vinculació directa del patriotisme/nacionalisme amb la fe. Crec que al llarg de la història ja s'han justificat massa conflictes bèl·lics en nom de Déu. Seria hora que qualsevol mandatari del món no cerqui en forces sobrenaturals la concessió de la protecció i la prosperitat.

Els meus primers 34,5

2010-08-22T08:02:00.000-07:00

Sempre hi ha una primera vegada. Sovint sol passar directa en un calaixet de la memòria que sempre saps recuperar. Perquè va estar bé, molt bé. Perquè et va fer sentir viu/va. A vegades és dolorosa, perquè requereix un esforç important. Però, alhora, acaba en el confort i el plaer màxims. Avui he experimentat una d'aquestes primeres vegades i ha estat pletòrica. He corregut els meus 34,5 quilòmetres sobre dues rodes (movent-se mecànicament, com es pot comprovar a la foto).

Per a un pro (i un "semipro" -d'aquests n'hi ha molts els caps de setmana-) deu fer riure el meu cofoisme. Potser sí. Però per a mi, acostumada a agafar aquest vehicle per anar de passeig fins al Miracle (Riner), això d'avui ha estat tota una fita. I me'n sento orgullosa, perquè ha estat una prova superada. És una petita al·legoria de la vida: tot allò que volem assolir requereix suor, esmerçar-hi esforç i voluntat. I quan hi arribes, l'autosatisfacció és la màxima recompensa (i no es poden menystenir els moments en què et sents autosatisfet/a, cada dia van més cars!). Perquè som conscients que no hi ha res regalat.

Fa menys de 24 hores anava sobre uns talons superiors als 7 centímetres. I aquest matí he volgut tocar de peus, i rodes, a terra. Pujant, costa amunt, per la carretera de l'Hostal de Cirera, cap a Lladurs. Era en una hora que, enmig dels paratges clars i poc generosos d'ombres, el sol ja començava a abrusar. Era l'únic factor, juntament amb els forts pendents, que se'm resistia a la meva fita d'arribar al Cap del Pla després del desafiament de la pujada de les fonts de Lladurs, que m'ha costat Déu i ajut. Aguanta, no paris! -em deia-, tantes hores de gimnàs s'han de fer notar!

A dreta i esquerra veig bales de palla, el groc dels camps que juga amb el verd de la pinassa i el blau de les muntanyes de Canalda al fons. Porto més de 15 quilòmetres, en aquest moment, i penso que és en instants com aquest que potser viure al poble no té tants desavantatges. De tant en tant es deixa veure alguna de les 1.000 masies del Solsonès -amb eixida, ésclar, com m'agradaria tenir-ne una!- i algun tot-terreny ens avança. Avui és diumenge i els diumenges no em solen agradar: els trobo melangiosos, perquè un nosequè s'acaba. Tot i això, sobre la bicicleta, anar rodant, m'abstrec de les tribulacions diàries i em concentro en la carretera i les remors naturals que sento (grills, ocells...). Perquè hi trobo l'assossec idoni, una situació que no puc trair.

Al cap de dues hores i mitja i de deixar anar unes quantes gotes salades, arribem a casa. Em sento fatigada i, al mateix temps, sadollada d'haver-me superat. Després d'aquesta primera vegada, els meus primers 34,5, estic convençuda que demà començaré bé la setmana. Tocant de peus a terra (i rodant, sempre endavant). Això sí, tornant als meus irrenunciables centímetres de taló.

Seguint les petjades de gavina

2010-07-24T13:14:00.000-07:00

Ser el següent a estrenar la platja després d'haver-ho fet les gavines (et deixes dur per la sanefa que han dibuixat tot reptant la feina de les màquines netejadores que deuen haver fet feina fa un parell d'hores). Un petit gran plaer d'estiu. La sorra encara és fresca i tot just es desperta d'una nit serena. El sol puja, molt parsimoniosament, per darrere; m'acarona els bessons, l'esquena que està a punt de deixar-se caure damunt la tovallola, lliurant-se al pur hedonisme: començar el dia amb l'única obligació de jaure, i ser-ne conscient, és un altre dels plaers.

El tros de terra que tinc davant encara no ha estat envaït per para-sols carrinclons. Els marrecs que en un altre moment i en una altra banda s'esbargirien a un metre de distància deixant-ne rastre sobre el meu espai vital intentant convertir-me en una croqueta encara no fan acte de presència. Les poques àvies que hi ha aquesta hora (elles sempre són les primeres després de les gavines) passen desapercebudes perquè encara no han arribat les altres amb qui poder escatainar.

He arribat a una bona hora, cal aprofitar-ho i fer volar la imaginació: em planto per moments a les illes Seychelles. Em vaig tornant ingràvida. A l'iPod, escullo Antony & The Johnsons: "Kiss my name" (...when the grass is green with grow, and my tears have turned to snow... kiss my name...). També porto el diari, perquè se'm fa difícil la completa desconnexió de la realitat. No podem deslligar-nos mai d'un món que va girant. Una mica d'actualitat, les columnes de Monzó i Rahola, als quals agraeixo que no facin vacances justament aquests dies, combinades amb un banyet ràpid, l'olor de la crema protectora (totes fan bona olor), i alguns "articles amb cua" del Josep Pla del 1940 -són exquisides les seves converses de bar amb la senyoreta Margot!. Quin còctel d'estiu!

L'assaboreixo a consciència... fins que començo a besllumar el primer pare de família que ve carregat amb el para-sol, les galledes i pales i el flotador gegant en forma de cocodril. Ara les sanefes sobre la sorra ja s'han desdibuixat i l'escalfor del sòl s'ha tornat més inhòspita per les plantes dels peus. Demà al matí tornarem a jaure ben d'hora.

Quina colla d'eixelebrats!

2010-07-11T10:07:00.000-07:00

"You see... Barcelona is Catalonia". Ahir ho devien entendre els milers de turistes que van al·lucinar amb la marea humana que es va apoderar de les principals artèries de la Ciutat Comtal. Astorats devien quedar del civisme, la cordialitat, l'ambient festiu de la mobilització més multitudinària de la història de Catalunya. També se n'han assabentat milers de ciutadans del món que s'informen a través de mitjans com la CNN, la BBC o Al Jazzeera, per citar-ne alguns (pràcticament tots es feien ressò d'un teletip d'AFP). A partir d'ahir una nova part del món sabrà que Barcelona no és Spain, no és només un Club i no és només Gaudí.

A Madrid encara voldran fer creure a partir d'avui que el nacionalisme català és cosa de quatre eixelabrats, obviant, com aquell qui no vol, els 1.496.000 més que hi érem (o els 1.096.000, segons la Guàrdia Urbana). Ja no ve d'aquí, humiliar i enfotre-se'n de tot un país -un país que aporta a Espanya una quarta part del seu PIB- és l'arma més a mà quan s'actua a la desesperada. Però ahir vam dir prou. Perquè ja en tenim les parts plenes. I no érem quatre, sinó més de 130 vegades la població de Solsona. Mai no havia format part d'una allau humana com la d'ahir. A la de l'11 de Setembre del 77, la gran manifestació catalana després de 40 anys de dictadura, no hi hagués pogut ser encara que hagués volgut, però els mitjans de comunicació que en van ser testimonis asseguren que la d'ahir la va superar. Mai no havia vist tantes senyeres ni estelades enarborades juntes.

Hi vaig veure de tot una mica: cadires de rodes, nadons, nonagenaris, catalans, castellans, africans i llatinoamericans, sindicats, patronals, polítics de tots colors (exceptuant els blaus i els taronges, ésclar), periodistes, pijos, hippies, gruppies, un gos vestit amb la quadribarrada, un home amb l'ampolla d'oxigen a la motxilla, escoltes, grallers i castellers, mestresses de casa, empresaris, intel·lectuals, professors, pagesos, guaperes, independentistes (especialment), federalistes, víctimes de desmais, esportistes, famosets i molts altres que sabien que s'escrivia una plana de la història de Catalunya i no volien perdre-s'ho -segurament també n'hi havia que avui brindaran per la victòria de La Roja. Colossal. Irrepetible.

Quim Monzó també hi era, i escriu avui a La Vanguardia que mai a la seva vida havia vist "tanta convicció que els vincles amb Espanya s'han podrit". Però, per estrany que pugui semblar, aquest divorci no es va evidenciar en cap moment per la mala llet dels manifestants, un recurs més propi dels nacionalistes amb seu a Madrid (els insults que va rebre Montilla van ser una mera anècdota). Perquè ahir va regnar la urbanitat, el civisme, el bon "rotllo" i la unitat dins la generosa paleta de colors descrita més amunt. És una bona al·legoria del caràcter català. I això és el que més legitima el missatge d'ahir: el pas més que, ben democràticament, reclamen els catalans. El dret a decidir el que vulgui la majoria de ciutadans que viuen aquí.

Han passat 30 anys des d'aquell "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", i Espanya i la seva Constitució han demostrat que els enutgem, fem pudor i no ens volen amb les nostres especificitats. Per això, ahir s'obria simbòlicament una nova etapa per a la qual caldrà treballar molt i per a la qual la classe política té una gran responsabilitat sobre les espatlles. Ahir el clam que es feia sentir i amb què els milers de turistes se'n tornaran a casa era el d'"In, inde, inde-pen-dèn-ci-a!"

(Segurament que en aquests moments la independència no respon a la voluntat majoritària d'aquest país, però sí que ho pot ser el dia que s'aconsegueixi explicar millor i s'entengui que no és una quimera de quatre eixelebrats).

Gangues d'estiu?

2010-07-03T08:42:00.000-07:00

A partir del dia 28 de juny trobarà en els nostres establiments les millors rebaixes, amb uns descomptes inaudits: del 50-75-99%! si es pensava que les del '79 no eren superables, deixi's sorprendre. Les rebaixes rebaixades, com mai havia imaginat, ja són aquí! L'etiqueta -en castellà, ésclar- no l'enganyarà. Després de quatre temporades esperant el producte, podrà endur-se la ganga de l'estiu.

La nostra marca, TC (Teltornem Castrat), és la garantia. No la trobarà enlloc més. No es deixi entabanar pels productes que compren tots: com diríem a la lomanesa, el gust del "poble" no és selecte. La veritable ganga de la temporada només l'oferim nosaltres. No es parla d'una altra cosa. Perquè som el fenomen de l'estiu. Li assegurem que se'n recordarà durant uns quants lustres.

LLETRA PETITA: Les nostres rebaixes són tan extraordinàries i irrepetibles que no recullen alguns dels drets del consumidor en campanyes habituals. No s'acceptaran reclamacions de l'Agència Catalana de Consum en els supòsits següents:

1- El consumidor exigeix les mateixes garanties del producte que abans de les rebaixes
2- El consumidor vol retornar l'article si se'l troba deteriorat (ja li hem dit: la marca no enganya!)
3- El consumidor exigeix una fulla de reclamació (vagi a Estrasburg a buscar-la)

Són gangues de l'ofici... L'ofici d'(entossudir-se a) ser català.
http://www.somunanacio.cat/www/somunanacio/ca/manifestacio/adhesions/institucions.html

Santa Rita i els funcionaris

2010-05-23T08:53:00.000-07:00

Ahir al matí feien cues a l'església de Sant Agustí del Raval de Barcelona per beneir roses en honor a Santa Rita, patrona de les causes impossibles, de les venedores ambulants de roses, dels necessitats... i dels funcionaris de l'Administració local. Vés per on. "Santa Rita, Rita..." És una associació d'idees fàcil, ho reconec, la que anava a fer i, per això, no la faré. Però no hi ha pregàries que valguin davant de l'aprovació d'un Consell de Ministres de la retallada de sous. A més, crec que la santa ja tenia prou feina ahir a escoltar els desemparats de veritat, que enguany són molts més que l'any passat.

Respecto el col·lectiu de funcionaris, la majoria dels quals segurament són tan treballadors i eficients com qualsevol altre -l'actitud d'uns pocs sempre pot degradar la imatge del conjunt. Però em provoca urticària l'anomenada "mentalitat de funcionari", una expressió que de ser-hi és que uns quants se la deuen haver guanyat a pols. La gestió pública espanyola té uns costos que se situen entre un 30 i un 50 per cent per sobre del que hauria de ser, fet que s'atribueix a una productivitat massa baixa i un absentisme excessiu. Ho explica avui Oriol Amat, catedràtic d'economia financera de la UPF en una entrevista de Mar Jiménez al diari Avui.

Sense ser funcionària, jo també cobro dels pressupostos públics. Però em guanyo el sou pencant matí i tarda sense ni tan sols fer els 20 minuts (o més?) de què puc gaudir per esmorzar, i sense conèixer què significa tenir això que en diuen "un horari" ni els dies de lliure disposició -no els he acabat d'entendre mai. Em ve de família, no hi puc fer més. I això em genera conflictes interns constants quan estic treballant. Podria allargar-me, en aquest sentit, però no vull ni em convé fer-ho.

En qualsevol cas, com que l'Estat no va parar el cop quan tocava, amb una nefasta gestió econòmica, ara es veu obligat a executar alguna o altra reforma dràstica per evitar que les finances públiques caiguin definitivament al fons del pou. I si fos funcionària, la meva ètica i el meu sentit de la justícia no em permetrien secundar la vaga del dia 8 de juny. No ho dic amb cap malintencionada demagògia, sinó amb plena sinceritat i consciència.

Si treballo a l'Administració pública en part per una vocació de servei a la ciutadania, no sortiria a fer vaga per una retallada del 5 per cent sent conscient que formo part d'aquells treballadors que, tot i les dificultats econòmiques actuals, tenen seguretat laboral i estabilitat d'ingressos. Sent conscient que els darrers dos anys milers d'autònoms (uns 50.000 a Catalunya) han vist morir el seu projecte personal alimentat durant molts anys amb esforç, grans dosis d'il·lusió i un munt d'hores de son perdudes. Sent conscient que formo part del col·lectiu que segurament gaudeix de més vacances. Vergonya em faria sortir al carrer el dia 8.

Si el pla de retallada de ZP ha d'afectar a algú, a banda dels més rics, com se sol dir, advoco perquè siguin els funcionaris. Per contra, que deixin en pau la gent que ha treballat durant més de 40 i 50 i 60 anys. Tal com escriu avui a La Vanguardia Francesc Torralba, "en èpoques de vaques magres, s'ha de reduir la despesa considerant el grau de vulnerabilitat de cada col·lectiu". I entre funcionaris i pensionistes, per molta Santa Rita que empari els primers, tots estem d'acord a qui convindria salvar de les tisorades.

El submón

2010-05-02T10:08:00.000-07:00

Sóc davant d'uns paisatges que no es deixen escodrinyar, s'esmunyen de la mirada, perquè són en constant moviment, apareixen i desapareixen talment un ratolí que veiem amagar-se sota les vies de l'estació. Una sensació similar com quan anem en tren -un de tota la vida, no el TGV, s'entén. Malgrat això, en tinc prou amb uns moments fugissers per constatar la força evocadora d'aquests espais. Són impactants, irreals, o més aviat surrealistes.

Per uns moments sóc en una selva esponerosa on tot és desmesurat: bolets gegants i flors personificades que parlen. Però de cop i volta em planto en un territori devastat, feréstec, gairebé apocalíptic: boscos que han deixat de ser-ho, cementiris d'esquelets d'arbres que algun dia eren un mar verd i que avui només desprenen pols i cendra, ermots. No sembla que pugui viure-hi ni una ànima. La temperatura és gèlida, el sol fa temps que es va rendir davant l'ímpetu de les tenebres.

Però uns quilòmetres més enllà, s'intueix un paisatge redemptor, amb més concessions al color, amb bonança de primavera i cirerers (o ametllers?) florits. Hi predominen el blanc, la vida dels rius i la fauna i tot hi està disposat de forma coquetona. Allà hi lluu l'astre rei. El meu pòsit, com el de tot occidental, em fa vincular de forma maniquea aquests paisatges a uns sers moralment ben distants: a les tenebres hi habiten els malvats i els fracassats, més enllà, els bons i triomfadors. Si això fos la guerra de les galàxies, manllevant una expressió d'Enric Vila -ara no recordo per a què la va utilitzar-, aquí hi viuria Darth Vader, i allà l'Anakin.

Tant un paisatge com l'altre són fugissers, onírics. De fet, podrien ser perfectament la creació del son, però és un conte. El clàssic de Lewis Carroll que Tim Burton ha sabut adaptar magistralment al cinema. El territori domini de la temuda i malvada reina roja o de cors, interpretada amb encert per Helena Bonham Carter, i el de l'estimada i bondadosa -però més fluixeta- reina blanca són espais que la fràgil, curiosa i entranyable Alícia (Mia Wasikowska) somnia i palpa al submón, més popularment conegut com el país de les meravelles. Salto amb facilitat d'un lloc de fantasia a un altre de malson. Paisatges digitals que les aparatoses ulleres 3D que m'han facilitat a l'entrada a la sala fan tan reals com la comfortable butaca en què estic acomodada.

Podríem parlar de la història i de l'esplèndida caracterització dels personatges, o de la nova tecnologia amb què Burton ens fa partícips de la pel·lícula, però avui tenia ganes de descriure els espais, sovint tan desapercebuts i oblidats. Tanmateix, moltes vegades dels paisatges, aquests tan propis de la factura burtoniana amb el just equilibri entre el somni i el malson, depèn l'èxit de la producció a l'hora de captivar l'espectador.

Hi he anat una mica tard, ja ho sé, però també va arribar tard la seva estrena a Europa i ja no venia de mig mes. Ahir vaig devorar (o em vaig deixar devorar per) Alícia al país de les meravelles. Encara que alguns crítics no perdonin a Tim Burton el fet que sigui un encàrrec comercial, vaig sortir del cinema encantada, fascinada i amb 15 anys menys. Crec que Lewis Carroll si fos coetani del cineasta l'hauria felicitat. Tot i el repte d'adaptar un conte present en l'imaginari de tot el planeta, Burton ha sabut donar forma a la gran pantalla a allò que tots esperàvem. No ens ha fallat.

La injusta justícia

2010-04-18T11:19:00.000-07:00

"Sistema contrajudicial" (Ferran Mascarell), "Certificat de defunció" (Vicent Sanchis), "¿Qué le pasa a la Justicia?" (Lourdes Pérez a Diario Vasco), "Esperpèntic TC" (carta al director de Xavier Rosón, de Vic), "Una injustícia a Espanya" (editorial del New York Times del passat dia 8)... Avui acumulo una setmana de retard en la gestació d'una entrada que fa dies que vull dedicar al vodevil que està protagonitzant el Tribunal Constitucional o, més aviat, els òrgans de govern, les cúpules, de la judicatura espanyola en general.

Però n'he llegit tants rius de tinta, que m'he ofegat. Se n'han dit ja tantes coses, que jo, pobre de mi, no goso ni tinc la capacitat d'aportar-ne cap visió original, sinó que el més honest que puc fer és sumar-me al dol, la indignació, la deploració col·lectives del vergonyós descrèdit de les altes esferes de la justícia espanyola. El tercer poder de l'Estat està fent més descarada que mai la seva submissió a la política. Sóc a les portes de la trentena i crec que, des que tinc ús de raó, mai abans havia assistit a un espectacle tan lamentable en aquest àmbit. En poc més d'una setmana ha esclatat l'operació contra Garzón, amb un Tribunal Suprem còmplice dels crims del franquisme en acceptar les querelles contra el magistrat d'organitzacions que en països de democràcia consolidada serien il·legals; hem conegut la resolució -almenys una bona notícia- de l'Audiència Nacional que absol els acusats del diari Eguankaria, després de set anys de ser escapçat sense ni una sola prova per la seva presumpta col·laboració amb ETA, i el TC ha jugat per enèsima vegada amb el ribotejat Estatut i amb la paciència de molts catalans. Fins quan es mofaran del futur d'un país?

Però em consola pensar que el panorama internacional no fa la vista grossa a aquesta situació tan perniciosa a la jove -volia dir infantil- democràcia espanyola. Prestigiosos mitjans de comunicació anglosaxons, com el New York Times, el Guardian o la BBC, han posat en entredit el sistema judicial espanyol i la seva politització. També es podria pensar, però, que aquests mitjans estan vinculats a ETA o als separatistes catalans, o que tenen interessos per destapar el cas Gürtel, oi? El problema sempre són els altres. I, sobretot, no furguem en les ferides, no fos cas que obríssim la capsa dels trons! Fins quan hem d'arrossegar la maleït pacte de la Transició i el tardofranquisme?

Tal com diu Ferran Mascarell, "a Espanya allò que és legal està cada vegada més lluny del que és just". No obstant això, podem celebrar una victòria de la justícia: la d'Egunkaria i, per tant, la de la llibertat d'expressió al País Basc. Han calgut set anys perquè es reconegui la innocència dels responsables del diari i que no tenien cap relació amb ETA. Llàstima que el mal ja està fet: es va deixar sense feina 150 persones d'un dia per l'altre, alguns dels encausats van passar mesos tancats a la presó i van ser víctimes de tortures... "Mai no he cregut que la justícia funcioni", expressava l'exdirector de la capçalera basca, Martxelo Otamendi, dimecres en una entrevista a El Periódico. Allò que dèiem.

Va de reis

2010-03-29T10:44:00.000-07:00

Ens agradi o no, els Reis encara són molt reis. I la història que està per escriure ens depara encara moltes pàgines d'afers monàrquics, malgrat la lenta i progressiva desaparició del rol públic de les famílies reials europees. El seu pes, encara que simbòlic, plana en un imaginari més estès del que som conscients i la seva imatge ven: els prínceps d'Astúries són portada de la Vanity Fair de març (recomano vivament el reportatge, d'Eva Lamarca i Andrés Aguayo -és als antípodes de la cosmovisió de Lecturas, Hola o Diez Minutos); en una mateixa setmana, llegíem a la premsa que els Reis d'Espanya inauguraven la Llotja de Lleida i que presidien el lliurament de beques de "la Caixa" a Barcelona (el mateix dia), i que els prínceps, per la seva banda, encetaven Alimentària 2010 (per posar només alguns exemples). No ens enganyem: per a qualsevol responsable de protocol, la presidència d'un acte a càrrec d'un espanyol de sang blava és la garantia de l'èxit, no només pel ressò mediàtic que aconseguirà, sinó també per assegurar la presència d'altres alts càrrecs, estatals, però també catalans.

Una enquesta del CIS posa de manifest que més del 80 per cent dels espanyols considera que Joan Carles de Borbó ha sabut guanyar-se la simpatia dels ciutadans (desconec els resultats en l'àmbit català). No obstant això, les societats occidentals, com és natural, tendeixen a voler escollir democràticament el seu cap d'Estat. És lògic, a més, si tenim en compte que li paguem al Rei 9 milions d'euros anuals per fer el que fa, a més dels 6 milions que costen els sous dels seus funcionaris i altres despeses que van a càrrec dels ministeris de Defensa, Interior, Afers Exteriors i Foment. La família reial té un paper important per a Madrid, que és l'aplicació de les seves dots de diplomàcia per solucionar assumptes d'Estat. Però, igualment, crec que això no justifica el seu sou.

M'envaeix un calfred quan penso que el proper rei d'Espanya serà Felip VI, per les evocacions històriques del seu nom (aparentment, així, sembla tan curta la distància de la derrota del 1714 i el Decret de Nova Planta!). Casualment, llegeixo al diari que un historiador, Joaquim Albareda, publica un llibre, La Guerra de Sucesión de España (1700-1714), en què tomba una part important de la historiografia espanyola, situant la Gran Bretanya com a vencedora de la contesa i desmentint la suposada modernitat de l'absolutisme borbònic de Felip V, alhora que treu a la llum la corrupció del seu regnat. Tot apunta que aquesta obra generarà debat. Almenys, quan es tracta de fer memòria dels avantpassats borbònics, els historiadors no han de patir ni per l'hermetisme que regna entre els regnants ni la censura que avui dia encara els escuda.

En referència a aquest darrer tema, me n'entero que el senador del PNB Iñaki Anasagasti va publicar l'any passat el llibre Una monarquía protegida por la censura (Editorial Foca). Ell també ha aconseguit esquivar-la. Pot ser una bona adquisició en la propera visita l'FNAC.

Aquest post no és per a tu

2010-03-20T10:04:00.001-07:00

Avui no et llegeixis aquest post. No l'he escrit pensant en tu. Aquesta entrada no t'aportarà res de profit; no t'ensenyarà res de res; demà passat ni te'n recordaràs. Encara estàs llegint? Vinga fes-me cas, canvia de web (a la dreta d'aquesta entrada, una mica més avall, trobaràs propostes molt més interessants dins els apartats "Les meves pàgines web" i "Blocs que valen la pena").

En lloc d'estar llegint aquest article, si ho fas en cap de setmana, podries estar gaudint de les últimes hores de l'hivern amb una sortideta de muntanya. En lloc de deixar-te la vista a la pantalla de TFT podries donar vida a alguna sala de la gran pantalla -una proposta que pinta bé és l'experimental La terra habitada, de la catalana Anna Sanmartí. Podries anar d'excursió a Girona amb el pretext de degustar la 30a Setmana Gastronòmica Gironina. Ja que canviem d'estació, podries dedicar-te una estona a la jardineria i regalar un nou tallat a les plantes del balconet (si tu ets dels que tenen jardí, ja hauràs de sacrificar-hi més hores i l'activitat pot deixar de ser un entreteniment). També podries fer canvi d'armari i passar-te al color, que segur que t'injecta alguna dosi de benestar.

Encara no t'he convençut per desenganxar-te de l'ordinador i aixecar el cul de la cadira? Sí que dec ser poc convincent! Doncs si prefereixes mantenir-te connectat/ada, però descobrir alguna cosa interessant en lloc de perdre el temps amb aquestes tristes ratlles, et recomano l'article que Céline Gesret signa a La Vanguardia sota el títol "10 citas culturales por menos de 5 euros". Entre les seves propostes hi ha una retrospectiva del fotoperiodista Frederic Ballell (1864-1951) sobre la Rambla de principi del segle XX a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (Pl. Pons i Clerch, 2) - La foto que acompanya el post, extreta del web www.arteinformado.com, és seva. També pots optar per fer de guiri i redescobrir la Fundació Antoni Tàpies, si no vas ser dels primers curiosos/es.

Si avui no és exactament ni dissabte ni diumenge i, en realitat, ets dins l'horari laboral, potser tampoc no hauries d'estar llegint això. I jo tampoc ho hauria d'haver escrit, encara que quan ho vaig fer era dissabte. Perquè mentre vaig "pensar" (les bestieses també requereixen els seus moments d'inspiració i maduració) i donar forma al post, que no és per a tu, vaig deixar de fer altres coses: vaig perdre l'oportunitat d'anar al cinema, de sortir a prendre alguna cosa, d'escarxofar-me al sofà i no fer absolutament res, de llegir el llibre que he començat de l'Enric Vila (El nostre heroi Josep Pla), de suar la cansalada fent quilòmetres de corriols.

Però la xarxa té un "nosequè" addictiu que t'atrapa, et devora, et fa anar com vol d'un lloc a l'altre sense aturador (quin invent això dels enllaços! constitueixen la hipertextualitat sense límit, fent realitat la dimensió infinita!). Ens pensem que som amos de la informació que consumim, tanmateix potser en som uns titelles. En qualsevol cas, estem enganxats i ens agrada, oi?

... Ja t'he avisat que el post no t'aportaria res. No era per a tu.

Per molts anys...?

2010-03-14T13:34:00.000-07:00

Aquesta tarda he anat al teatre (L'habitació de Verònica, de la nord-americana Ira Levin, dirigida per Héctor Claramunt) i, a l'entrada, la companyia m'ha demanat a través d'un discret paperet que m'han adjuntat al díptic de l'obra -a mi i als altres més de 300 espectadors amb qui compartia la sala- que en finalitzar l'actuació l'ajudés a felicitar l'actor Lluís Soler, que avui complia anys (no ens han dit quants) damunt l'escenari solsoní. És tan senzill concedir aquest desig, en aquest cas als col·legues del Soler, i tan especial per al beneficiari de la massiva felicitació (semblava emocionat quan el públic ha intentat entonar a l'uníson la ingènua cançó que se sol cantar -però, ésclar, és actor i potser ha sabut fer el paper)!

La setmana que ve en un dels molts dinars que faig en família segurament que celebrarem el sant del meu pare (duu el nom del fuster més famós de la història, i no és Gepetto). L'endemà, l'aniversari del meu germà. I així, sense que s'aturi mai la roda, anem de brindis en brindis, veient el temps córrer sense concessions. El dia 24 d'aquest mes he descobert avui que també fa anys Quim Monzó, per citar algú per tots conegut. I a la primavera és una multitud la gent que coneixem que fa anys (els estius són sempre calents, i ja ho eren quan els pares estaven en l'etapa fèrtil). D'àries i taures, banyuts o sense banyes, n'hi ha a cada cantonada.

El Facebook s'ha convertit, a més de la xarxa social més potent, en una gran eina per conservar viu un dels elements sine qua non que esperem de les nostres amistats: que es recordin de nosaltres el dia que canviem de dígit. Per a despistats/ades com jo, que no s'anoten mai les dates assenyalades a l'agenda tret que no sigui per feina, és un invent esplèndid que la pantalla ens recordi a diari en qui hem de pensar les properes hores per enviar-li un SMS, fer-li un truc, o bé un regal (en aquest darrer cas, però, sí que solem recordar-nos-en).

I quan és l'hora d'adreçar-nos a aquesta persona que per un dia ha de sentir-se més especial que la resta, què diem? S'està perdent l'ús del "Per molts anys!", però és una expressió molt nostrada (no sé trobar-li cap fórmula paral·lela en una altra llengua) amb què desitgem una llarga vida. Quin bon rotllo, no?! En realitat però, amb l'aniversari s'evidencia l'inexorable escurçament del nostre trajecte. És estressant.

L'aniversari ens recorda el temps que hem deixat escolar, amb totes les seves vicissituds, i ens dóna un toc d'alerta per anar de cara a la idea si volem fer tangible allò amb què tant somniem. Tot i això, la filosofia que trobo més honrada -i més bonica- sobre aquesta qüestió diu que el dia que sumem anys és una ocasió per celebrar l'esdeveniment original del nostre naixement, no per comptar el temps que ha passat ni especular sobre el que ens queda, sinó per recordar-nos que cada dia és un nou regal (carrincló? potser sí, però impressionant).

A tots ens agraden els "Per molts anys!". Encara que la vida que portem no sigui exactament la que desitjaríem (o sí) o pensem que no es correspon amb la que ens mereixeríem, un dia a l'any en què l'entorn ens injecta gratuïtes dosis de felicitat amb l'únic motiu de fer anys sempre acaba fent-nos sentir bé. Ens ajuda a estar vius.

Sigui com sigui, tant si és el nostre aniversari com el de la nostra parella, germà/ana, pare, mare, àvia, tieta, veí, company/a de feina, tot motiu és bo per brindar amb una copa ben generosa. Avui, a la sortida del teatre, hauria estat tot un detall! ;)

Si et tinc agregat/ada al Facebook, ja et felicitaré quan toqui!

Sang alterada

2010-03-06T11:07:00.000-08:00

Avui ha abaixat el teló la campanya de rebaixes d'hivern. Després de dos mesos de descomptes, òbviament avui només quedaven engrunes a les botigues d'un dels principals eixos comercials de la ciutat comtal (ja sé que, per mala sort de molts petits comerciants, el balanç ha estat molt desigual segons la zona, i a nombrosos establiments de barri i de poble a hores d'ara encara els queden muntanyes d'estocs per col·locar). De totes maneres, jo avui ja no buscava les engrunes: ja no em venia de gust mirar-me els colls alts ni sentir el tacte de la llana. Perquè la publicitat i el màrqueting saben com festejar-me, tot i ser conscients que la crisi també afecta la magror del meu compte corrent: als aparadors la sang ja s'ha alterat i el color recupera el tron.

Sentim per la ràdio que els termòmetres es desplomen novament a partir de demà i que encara no podem desempallegar-nos de la roba d'abric que ja hem avorrit. Les dites no ens enganyen: "Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot". Però quan passem el llindar dels temples del segle XX (i XXI, s'entén), atrets per uns models que fan més justícia als desacomplexats maniquís que a nosaltres, superem de cop l'equinocci del dia 21. Perdem de vista el calendari i la realitat exterior. Comprem pensant en la primavera i, fins i tot, l'estiu, sense recordar que possiblement canviarem de talla.

Quan tornem a casa, carregats o no, avui al vespre hem de tornar engegar la calefacció. S'imposa novament la grisor, fins que el clima -no els senyors d'Inditex- vulgui. Moltes vegades vivim una vida extemporània, ansiosos de devorar el futur sense gaudir de l'ara i aquí. Estem tot just encetant el març, però tenim el cap i el cor a la primavera (i sí, estem una mica alterats).

...Ben mirat, però, pensant en la butxaca, potser valdrà la pena que ens avancem ja a omplir l'armari d'estiu i el de tardor i esquivem, així, la pujada de l'IVA del juliol.

El Lincoln Continental de Tarradellas

2010-02-27T09:57:00.000-08:00

Fer al·lusió a la figura del president Tarradellas per als que no som historiadors és sinònim de citar la cèlebre (i gastadíssima) expressió "Ja sóc aquí!". Qui era Tarradellas? Ah, sí! el del "Ja sóc aquí!". Quantes vegades no ho hem sentit? El 23 d'octubre del 1977, després de prop de 40 anys a l'exili, encarnava la restauració de la Generalitat en plena Transició. Avui, però, agraeixo al professor de Protocol Eduard Triay haver-me introduït en un nou concepte del president republicà fins ara desconegut per a mi: la seva consciència de la importància de les formes i el protocol en un país sense estat. Era reconeguda pels coetanis la seva concepció d'home d'estat.

Per a Josep Tarradellas, amb les eines del protocol havíem d'aconseguir allò que legalment (des de Madrid) se'ns era negat -no ho devia expressar així, però aquesta és la idea que jo interpreto. I enllaça perfectament amb una de les definicions més citades i compartides de la disciplina que estic estudiant, segons la qual "el protocol és la representació plàstica del poder". Curiosament, ho va dir el seu successor natural, Jordi Pujol. També ens ho ha recordat aquest matí Triay (m'ho he passat la mar de bé!). Així mateix, el president ben tornat el 1977 havia pronunciat que "en política es pot fer tot menys el ridícul". Sí, sí, jo també penso que avui uns quants s'ho haurien de penjar a la porta de la nevera.

Les formes diuen molt de nosaltres, de les institucions i de les empreses. Per això és clau l'ús conscient i, per tant, estratègic, del protocol, entès com una eina de les relacions públiques. I les formes, el llenguatge d'aquesta comunicació no verbal, han d'ajustar-se al missatge que volem transmetre i a la representació que ostentem. D'aquí que davant la manca d'un vehicle oficial prou digne pel càrrec que representava, el president del "Ja sóc aquí!" llogués per a l'ocasió a un col·leccionista un Lincoln Continental, un cotxe utilitzat pels presidents dels EUA. Aquell cotxàs (desmesurat? potser sí, però atenent a les circumstàncies...) va ser el que va esperar-lo a l'aeroport del Prat per traslladar-lo fins al palau de la Generalitat enmig de multituds que l'esperaven.

Avui agraeixo al professor que m'hagi ajudat a valorar una mica més una disciplina en cap cas menor: el domini d'un conjunt de tècniques de les quals depèn en gran mesura el missatge que transmetem i que condiciona l'assoliment dels objectius de la institució/empresa/personalitat per a la qual treballem. La forma també fa el fons.

Declaracions pobres, pobre periodisme

2010-02-25T11:01:00.000-08:00

Aquesta tarda, fent un "escombrat" per les pàgines dels diaris electrònics catalans m'ha sobtat el darrer titular de l'Avui: "Govern i CiU es llancen retrets 24 hores després del ple monogràfic sobre la crisi". Amb tots els respectes per al periodista que la signa -sóc una lectora habitual de les seves cròniques-, discerneixo completament del criteri que ha decidit elevar aquesta informació a rang de notícia. Tornem a caure en el temptador -per fàcil- i perjudicial periodisme de declaracions.

És obvi que tant Montilla com Pujol (l'Oriol) aprofitaran qualsevol petita ocasió per defensar sengles tesis sobre els factors que han de permetre treure Catalunya del pou, és la seva feina. Per tant, no és notícia el seu joc dialèctic. Però, a més, flac favor fem els periodistes a la societat i la política -al sistema democràtic, en general- quan alimentem, sense posar en pràctica la tasca de mediació que se'ns té encomanada, la cada vegada més temuda i temible bèstia de la desafecció, el veritable adversari polític de tota la gamma cromàtica.

Ahir, del ple monogràfic sobre la crisi celebrat al Parlament segurament tots ens n'esperàvem més notícies. Govern i oposició no van aconseguir posar en comú mesures concretes per retallar les xifres de l'atur. Però a falta de pa... la nova més destacada és que el president i el cap de l'oposició van acordar convocar una cimera amb partits polítics i agents socials per arribar a un pacte (segurament el que s'hauria d'haver assolit ahir). Doncs bé, l'esmentada notícia de l'Avui acaba dient, com aquell qui no vol, que "la polarització del diàleg entre Montilla i Pujol no ha estat obstacle perquè s'hagin emplaçat a seguir dialogant en la cimera anticrisi que se celebrarà..." Ja som al cap del carrer! On era la notícia?

(La foto és extreta del web oficial del Parlament i la signa Xavier Prat.)

Gràcies, Toni Soler

2010-02-18T10:50:00.000-08:00

Aquesta setmana el programa de sàtira política Polònia, de TV3, celebra el quart aniversari, i ho fa amb una reunió en secret de la facció catalanista del PSC. Amb aquests quatre anys de perspectiva, no m'imagino la prime time del dijous sense els entranyables polítics, cuiners, presentadors de l'equip de Toni Soler i la productora Minoria Absoluta. Felicitats i gràcies per ser durant tan temps un dels programes líder d'audiència del nostre país! 1 a 0 per als de casa gràcies al gol de l'humor intel·ligent (per acabar de cuinar la graella perfecta, només caldria una dieta diària complementada amb Crackòvia i APM, mmmmmm!).

En un acte organitzat pel Centre d'Estudis Jordi Pujol el 2008, Soler va recordar que "tots els països amb una tradició política forta tenen programes d’humor i sàtira política". D'aquí que afirmés que "Polònia ha contribuït a normalitzar el país en aquest aspecte". És del tot segur que una part important de l'audiència identifica uns quants polítics gràcies a les seves encertades i humanitzades paròdies (em ve al cap la vergonya aliena que vaig sentir fa temps veient un magazín de l'Albert Om, en què l'hereu i la pubilla de Catalunya van ser incapaços de citar el nom de cap membre del govern català -només devien consumir Telecinco). Aquest espai ha fet créixer l'interès de la gent per la política, encara que sigui de manera superficial, "introductòria". És encomiable l'estratègia a través de la qual l'equip de guionistes aconsegueix un bon producte televisiu sense vocació de ser un programa de culte amb un registre apte per a tot espectador (la tieta, la veïna del quart que surt a l'escala amb els "rulos" posats o el repartidor de pizzes poden riure també dels gags polonesos). Aquí rau l'èxit d'aquest fenomen televisiu.

I no és un fenomen intranscendent. Ens ho han demostrat diversos capítols que s'han escrit en els annals del programa: un exemple va ser l'episodi de la paròdia de José Montilla, que es va emetre just després del missatge institucional de la Diada Nacional de Catalunya, i va derivar en la compareixença de Mònica Terribas a petició del CAC. També recordo amb simpatia quan va sortir a la llum l'existència d'un informe encarregat per la conselleria de Governació per analitzar la influència del programa sobre la imatge de Joan Puigcercós quan n'era el titular. No, no, poca broma amb Polònia.

Un dandi amb poc 'caché'

2010-02-14T10:36:00.000-08:00

Els afers de la família reial em provoquen una completa indiferència. Però, al marge d'aquesta constatació, sempre m'ha tingut encuriosida la figura de Jaime de Marichalar. Feia temps que havia desparegut de les pàgines de la premsa, però en una setmana ha tornat a ser notícia per partida doble: el Museu de Cera de Madrid ha jubilat la seva reproducció fent-la abandonar les instal·lacions amb un carret per tancar-la en un magatzem (és força humiliant que s'hagi fet públic a través de fotos com la que acompanya aquesta entrada, però millor això que no pas que et fonguin per reutilitzar les teves despulles). I, a l'ensems, el web oficial de la Casa Reial n'ha suprimit les fotos (m'he vist temptada a visitar aquest portal, no ho negaré, i ho he fet, però això dóna per a una altre article), i fins i tot la seva referència en la biografia de la gran de les germanes de Borbó. Suposo, però, que la decisió del Museu de Cera es deriva d'aquesta última. Si els monarques el "liquiden", no té sentit la seva dimensió pública.

"¿Qué le queda a Marichalar?" és el títol d'un reportatge que Mábel Galaz publica avui a El Pais. Ara la notícia a tots els mitjans és la pèrdua en picat del seu caché. És notícia que ja no convidin l'ex de l'Helena a les festes de la flor i nata de Madrid. Per molta ràbia que ens faci aquest senyor, la caiguda lliure en públic de qualsevol individu sense afició a la violència sempre provoca certa empatia, no? Per a mi, això no hauria de ser titular, si ja no es tracta d'un personatge públic. A més, confesso que em fascina el vessant més protocol·lari -sempre ha sabut mantenir les formes i la discreció-, de refinament, de sentit de l'estètica i d'addicció a les últimes tendències en moda de l'exduc de Lugo (abans conegut també com al duque del Lujo).

Ha estat president de la fundació Winterthur, delegat de grans empreses de moda, membre del consell d'administració de Loewe, va ser l'artífex de l'obertura de la primera botiga de Manolo Blahnik a la capital espanyola, se'l tractava com a VIP als locals elitistes del barri de Salamanca i li feien el 40% de descompte en els establiments de luxe, segurament concentrats en aquest mateix barri, on deu haver la màxima dosi d'exquisidesa i, alhora, de ruqueria per metre quadrat de tot l'estat. Per això, suposo que mai se l'ha vist de rebaixes repassant les seves boutiques preferides. Aficionat a les desfilades d'alta costura, també va aparèixer, per bé, al bloc The Sartorialist, considerat per la revista Time un dels 100 fenòmens/persones més influents del món en l'àmbit del disseny. Aquest bloc en destacava l'original camisa de ratlles horitzontals que duia un dia en fotografiar-lo pel carrer.

A banda de les seqüeles que potser li van quedar de l'infart cerebral que va patir el 2001, sovint es va qüestionar de forma ímplicita la intel·ligència d'aquest aristòcrata navarrès. D'acord que si haguéssim de jutjar per la cara a lluç que fa s'acosta més a Mr. Bean i al Frank Spencer que a l'Einstein, però no entenc la campanya de descrèdit a què se'l va sotmetre durant molt temps. Potser em vaig perdre alguna cosa...? Amb estudis especialitzats en gestió empresarial i màrqueting, treballava fins no fa gaire com a assessor en set multinacionals, de les quals obtenia uns ingressos anuals superiors al milió d'euros. D'això jo no en dic ser ruc! Però des que es va divorciar, a part de perdre estatus social i convertir-se en un plebeu, a Jaime de Marichalar ja no li van tan bé els negocis.

Si jo tingués una mil·lèssima part de la seva renda, sí que li donaria feina: aquest dandi d'aires parisencs seria un personal shopper sense parió!

Abans d'acomiadar-me, demano disculpes pel nivell de frivolitat que en algun punt pot haver assolit l'article. Però em venia de gust.

(La imatge és d'EFE i la publica www.noticiasdenavarra.com)

Un país amb poca feina

2010-02-06T09:38:00.000-08:00

(Per sort) No havia viscut mai una crisi com aquesta. No només perquè sóc massa jove (nascuda el 1980), sinó perquè segons els analistes, en el període que s'estén des de la Segona Guerra Mundial fins aquí no n'hi ha hagut cap altra de similar. I el fenomen més tangible d'aquesta conjuntura tan poc benèvola són les xifres de l'atur. Les últimes dades, les del gener, posen de manifest que a Catalunya ha crescut prop d'un 4 per cent la desocupació. Al Solsonès gairebé freguem el miler de persones sense feina amb un increment mensual del 5,63 per cent! Això ens situa com la comarca més castigada per la destrucció de llocs de treball de la Catalunya central.

Per això, quan penso en aquest fenomen tan "crític" em ve al cap el concepte quimera. És curiós (o més aviat paradoxal) el fet que aquest mot tingui com a accepcions diferents el sentit d'ànsia i inquietud i el de creació imaginària de l'esperit que hom pren per una realitat. Ja els agradaria a molts que tot això que estan vivint multinacionals, bancs i caixes, empreses petites, autònoms, famílies... fos una entelèquia. Un dels pocs consols que tenim la majoria de mortals és el fet que, almenys, els bancs ens han donat una treva amb la hipoteca (i tot i així, ja costa arribar-hi sense que l'entitat financera s'entretingui a cobrar-nos recàrrecs per qualsevol concepte, fruit de la inesgotable inventiva comptable, dia sí i dia també).

Tinc una amiga que treballa en la feina de buscar feina. Tot i tenir una carrera i tres màsters, menys de 30 anys, un expedient brillant i un elevat sentit de la responsabilitat, fa tres mesos que està fent el Dakar del mercat laboral: trobar un pendrive en un paller, en comparació, li resultaria bufar i fer ampolles. Però segur que tindria competidors entre la palla. Potser li acabaré aconsellant que dugui el currículum al Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC): segur que necessiten gent per reforçar el personal del taulell i mirar de retallar les cues exasperants que s'hi formen.

Avui al suplement Es, de La Vanguardia, una tal Leo també expressa la seva desesperació en una consulta que adreça al mediàtic expert en relaxació i autoajuda Ramiro Calle. "L'atur s'acaba i segueixo sense feina" és el títol de l'article. Aquesta noia aconsegueix contagiar el lector de l'angoixa i el sentiment de frustració (la quimera!) que viu: "Tinc 34 anys i em sento com si en tingués 70 i mal portats". En una frase ho diu tot! Explica que té gairebé dues carreres, ha fet cursos, va a classes d'anglès i es creu mitjanament intel·ligent (ella dixit). Però està deprimida perquè no troba feina, tot i estar apuntada a una vintena de portals especialitzats. Com la Leo, 50.000. I aquest és el problema. És la pega de viure en un país amb poca feina.

No ho entenc (o no ho suporto)

2010-02-03T06:28:00.000-08:00

No entenc que la pel·lícula Petit indi, de Marc Recha, no hagi aconseguit cap reconeixement en els Premis Gaudí -va ser l'únic treball d'aquest peculiar director en què no m'he adormit al cinema-. No entenc que s'estigui polititzant el dret de veure les pel·lícules en el propi idioma. No entenc els atracaments indefensables que contínuament comet l'SGAE a ràdios municipals, ajuntaments petits, perruqueries, casals d'avis, clubs de futbol... No entenc la crueltat de la gent que abandona gats i gossos a la carretera. No entenc que pugui ser titular d'un diari que el ministre José Blanco reconeix l'atur com un problema "molt preocupant". No entenc per què hem arribat al punt que l'FMI hagi d'advertir a Espanya que haurà d'abaixar els salaris per recuperar competitivitat. No entenc per què rebo correus spam oferint-me sotmetre'm a una operació d'allargament de penis. No entenc la mania d'algunes que es tanquen al lavabo del bar a fumar, tot i que sortint al carrer ho farien més còmodament i amb més vistes. No entenc que pugui ser titular una declaració de Joel Joan segons la qual "l'independentisme ja no és cosa d'eixelebrats" -no és que no entengui la declaració, que la considero evident, sinó que no suporto que sigui notícia una constatació tan evident. No entenc la poca coherència i valentia de la gent que fa comentaris a les notícies del diaris i blocs rere anònims. No entenc l'estupidesa de la majoria de comentaristes d'Intereconomia. No entenc per què s'eleven els rumors a rang de notícia sense contrastar la informació. No entenc per què ningú no es creu que a la política també s'hi dediquen persones honestes (jo podria posar sobre la taula noms i cognoms). No entenc per què José Montilla aprofita el seu lloc per fer campanya electoral pel PSC tan descaradament. No entenc que algunes agències de notícies encara em demanin si els solsonins penjaven rucs de veritat del campanar per Carnaval. No entenc el sentiment de culpabilitat que m'envaeix si entro en una botiga de Solsona i en surto sense comprar res, quan estic tipa de fer-ho a Manresa, Barcelona o Andorra. No entenc perquè em molesto si algú triga més de quatre dies a contestar-me un mail i que jo em pugui quedar tan ampla si trigo més de quatre dies a donar resposta a un mail que rebo a la safata d'entrada (que són molts al cap del dia!). No entenc per què s'ha posat tan de moda el món 'freak', que sol coincidir sovint amb tot allò 'demodé'. No entenc per què hi ha dones (i alguns, però menys, homes) que es gasten més de 100 euros en cremes antiarrugues, si no existeixen. No entenc perquè tanta gent fa cues per entrar al Bus Campions 2009 del FC Barcelona per fer-se una foto amb els trofeus assolits la temporada passada si en realitat són rèpliques de les copes. Potser és que a tots, una mica, ja ens va bé ser enganyats.

Se'n va el vigilant del camp de sègol

2010-01-29T04:08:00.000-08:00

J. D. Salinger, l'autor més compartit pels adolescents blancs, grocs, negres i mestissos i pels que hem passat per aquesta etapa, ha abandonat el seu camp de sègol. L'altre dia comentava que Els Simpson tenen un forat entre les 100 icones més influents del món de la cultura segons la revista Time. J. D. Salinger, mort als 91 anys, segurament que en el decurs de les darreres cinc dècades ha assolit aquest estatus, i amb més raó.

He d'admetre que tinc molts problemes per recordar arguments (ja no dic els personatges) de llibres que han passat per les meves mans i el coixí, per molt que m'hagin captivat. Amb El vigilant del camp de sègol, que potser fa 13 anys que vaig llegir, em passa igual (és un bon motiu per recuperar aquell exemplar esgrogeït i amb olor de resclosit que vaig aconseguir en el mercat del llibre de segona (o desena!) mà de Sant Antoni). Tanmateix el recordo com un dels títols més influents de la meva adolescència. El vaig descobrir de la mà d'un dels meus primers "noviets" -i aleshores el més erudit- amb molt bon criteri. Per dir-ho d'alguna manera, no tinc present la fisonomia de la novel·la, però sí el seu esperit. Sé que va despertar en mi un interès per la lectura que escassíssims altres llibres havien aconseguit. Perquè mai cap altre autor s'havia posat tant a la pell dels hormonats. Aquest plaer per la lectura i interpretació d'un llenguatge aparentment tan accessible i una història tan commovedora no el tornaria a sentir fins a endinsar-me en la narrativa existencial de Carmen Laforet amb Nada, també en la meva etapa juvenil.

Havia perdut el rastre d'aquest enigmàtic autor nord-americà -en part és lògic també perquè no va ser gens prolífic i va abandonar la publicació als anys cinquanta. I arran de la notícia de la seva mort he pogut conèixer a través de la premsa detalls de la seva personalitat. De fet, tot i passar de la norantena, Salinger va morir adolescent. Una vegada desbordat per l'aclaparador èxit de l'esmentada novel·la de culte, va decidir aïllar-se del món i fugir de Manhattan per anar-se'n a viure al camp, lluny de qualsevol focus. Segons publica avui El Pais, només va concedir una entrevista, el 1974, a The New York Times i, per vetllar per la seva intimitat, la va fer telefònicament! En el titular del mateix diari americà avui es qualifica l'escriptor de "literary recluse". Des d'aquí us convido a llegir-ne un magnífic reportatge.

El Pais ens brinda també la possibilitat de reviure el primer tast del best seller de Salinger. Retornem per uns moments -amb un minut en tenim prou- al camp de sègol...

Els Simpson i Portland

2010-01-27T06:29:00.000-08:00

Aquí, a Noruega, a Lituània, a Austràlia o a Xile -per citar alguns països sense vincles aparents- se celebra el 20è aniversari d'Els Simpson, un dels fenòmens culturals/mediàtics de més envergadura planetària. El Homer, la Marge, el Bart, la Lisa i la Maggie formen part de la família -ells són els que millor es conserven, sense envellir ni un dia!- i des del 89 ens fotem amb ells dels estereotips de l'"american way of life". Actualment, si he de plantar-me davant del televisor per mirar dibuixos prefereixo American Dad (Antena3) i Padre de familia (la Sexta), que són més potents, políticament incorrectes i, per tant, més sarcàstics (fins i tot aconsegueixen ferir sensibilitats com la meva). Però si tingués fills només els deixaria veure Els Simpson, aptes per a menors.

Vaig pensar en aquesta família esgrogueïda dissabte al matí mirant, per casualitat, el programa Trekking pel món. El protagonista voltava pels carrers de Portland, la ciutat més verda dels Estats Units i, per a alguns, la segona del món. Un d'aquells llocs que t'entren per la vista a la primera i que retens en l'imaginari com un dels indrets ideals per viure-hi i fer-t'hi vell/a. Doncs en aquesta urbs, la més gran de l'estat d'Oregon, es veu que hi va passar la infància Matt Groening, pare dels nostres simpàtics parents de Springfield. Va viure al 742 d'Evegreenterrace. Les clucades d'ullet a Portland són constants a la sèrie.

Les escarxofades al sofà, els excessos de cervesa i els conseqüents atacs etílics, el paper de l'Església en la vida familiar, el paper dominant de la televisió també en la vida familiar i el menjar escombraria no es poden desvincular ja de la família Simpson, que fins i tot va aparèixer entre les 100 figures culturals més influents de la nostra època classificades per la revista Time. Així que, aquests dies, una mica a tots ens toca bufar les 20 espelmes (encara que després canviem de cadena per compartir sofà amb l'odiós, irreverent i irrespectuós agent de la CIA d'American Dad).

It's the economy, stupid!

2010-01-20T21:10:00.000-08:00

De model a senador; Massachussets elegeix un republicà i posa en sèries dificultats la reforma sanitària; el Partit Demòcrata perd la majoria al Senat; Scott Brown, el nou heroi republicà; el joc de la culpa comença després de perdre l'escó de Kennedy... són algunes de les idees que es concentren en els titulars de les versions digitals d'alguns dels diaris de referència en el panorama internacional. Coincidint amb el primer aniversari de la sonada victòria de Barack Obama, els demòcrates nord-americans reben el seu revés més seriós i perden la majoria absoluta al Senat.

"It's the economy, stupid!". La cèlebre frase, encunyada el 1992 per l'assessor estelar de Bill Clinton, James Carville, està legitimada per tornar a saltar a la palestra i justificar la pèrdua de l'elecció de l'escó del Senat que s'ha celebrat a Massachusetts per cobrir la vacant deixada per Ted Kennedy, mort l'any passat. L'eufòria i les expectatives generades pel primer president negre dels EUA comencen a fer figa en gran mesura per la gestió econòmica. Obama ha pedut 20 punts de suport popular en 12 mesos. Això significa que la majoria dels nord-americans valoren la seva persona, però en cobren la factura de la crisi: diversos mitjans de comunicació destaquen el fet que el president hagi intentat salvar Wall Street, però s'hagi oblidat del ciutadà del carrer, que pateix un índex d'atur del 10 per cent.

I, com a càstig, la població de Massachusetts entrega l'escó dels Kennedy al republicà Scott Brown, gairebé convertit en un fenomen per estudiar. Té 50 anys, és doctorat en Dret i s'autoqualifica com un "conservador independent". En el seu web com a senador posa de relleu el fet que creu en "una cultura de família, patriotisme i llibertat". Aposta per la disciplina pressupostària i l'abaratiment dels impostos i ja s'ha manifestat clarament en contra de la reforma sanitària, en aquests moments a debat en el si del Senat. Al web de la capçalera londinenca The Times hi ha un interessant apartat amb 20 coses per conèixer del nou senador. Entre d'altres, la curiositat més difosa i mediàticament més explotada és la seva faceta com a model als 22 anys. Va ser ser coronat l'home més sexi d'Amèrica per la revista Cosmopolitan i hi va aparèixer tal com va arribar al món. Però The Times també ens diu que als 12 anys va ser enxampat robant en una botiga; que durant la campanya electoral va aconseguir recaptar 1,3 milions de dòlars en un sol dia a través d'internet i que davant dels seus seguidors en presentar una de les seves filles, l'Ayla, va afirmar que estava lliure, sense parella.

L'avís de l'estat nord-americà que ha vist néixer personatges com Bette Davis, Ben Affleck o Matt Damon farà canviar l'agenda d'Obama, que s'haurà d'afrontar a un Congrés sense majoria parlamentària. Caldrà escoltar el discurs de l'Estat de la Unió que pronunciarà el president dimecres vinent. Sens dubte serà un dels moments de la legislatura més comentats per tots els analistes polítics del món.

Bon viatge, Xavier!

2010-01-15T10:58:00.000-08:00

En aquesta entrada prefereixo no parlar jo. Tan sols hi faig extensiu el silent pensament que em resta sobre la figura d'un solsoní sense parió. Sovint he hagut de redactar cartes, discursos, presentacions. És part de la meva feina. També n'he llegit uns quants. Però ben pocs han aconseguit arribar tan al fons com aquest. En record al meu alcalde, a una bona persona, vull compartir amb tu aquestes magnífiques i emotives reflexions que ens va llegar en l'últim adéu:

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han desviscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova... He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.
Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo

Xavier, et desitjo un molt bon viatge!

La vanitat

2010-01-07T10:43:00.000-08:00

La periodista mallorquina Llucia (crec que és sense accent) Ramis ha guanyat el premi Josep Pla amb la seva novel·la Egosurfing. Aquesta tarda la sentia a Catalunya Ràdio en una de les 50 mil entrevistes per a les quals la reclamen des d'ahir al vespre. "Internet ha fet la gent més vanitosa, alimenta l'ego de les persones", deia la guardonada. Aquesta és una de les qüestions que aborda la seva obra, protagonitzada per tres personatges àvids de ser el centre d'atenció i d'alimentar l'ego, més que no pas d'establir una relació sincera (l'he anotat a la llista per quan surti al mercat).

És ben cert que canals com el bloc deuen ser un instrument nascut de la necessitat de recórrer al narcicisme digital. Crec que em toca reconèixer-ho. No em considero vanitosa, però suposo que si escric aquestes línies a emdicnoemi.blogspot.com (tot i que en cap moment hi desplego les meves intimitats) és ben bé perquè algú, es trobi on es trobi i sigui l'hora que sigui, les consumeixi. Si estàs llegint aquesta entrada i també ets autor/a d'un bloc suposo que compartiràs aquesta percepció. I si no t'has aventurat encara a aquesta experiència digital, has de reconèixer igualment que alguna vegada has caigut a la temptació de buscar el teu nom al Google per veure quants resultats apareixen (jo no em puc queixar, però també comparteixo notorietat a la xarxa amb una experta en nutrició i una altra en punt de creu o afers similars que es diuen igual que jo). De fet, el concepte egosurfing -neologisme nascut fa 15 anys- es refereix a aquesta pràctica, altrament coneguda pels anglosaxons com a egogoogling o autogoogling.

Som uns vanitosos (o uns curiosos/oses?). Però fins aquí no crec que hi hagi res gaire reprovable. A més, quan millor em sento el bloc és quan em completes les meves aportacions amb un comentari. Aleshores sí, quan em dones una part de tu i compartim humils reflexions, considero que faig bé de mantenir aquest canal obert. Això no és vanitat. Què me'n diria el mirall (ara m'adono que potser he parlat massa de mi)?

El nervi de Rodin

2009-12-31T02:06:00.001-08:00

Fins al 6 de febrer, gràcies al programa Art al carrer de l'Obra Social La Caixa, tenim el privilegi de poder viure de prop a la Rambla Catalunya el nervi de Rodin, un dels millors escultors de la història de l'art i un dels artistes de més renom del segle XIX. Recordo el primer contacte que vaig tenir amb ell: eren les classes de la Neus Mujal a l'institut. L'admiració que em van despertar les pàgines del llibre de text es va veure gratament recompensada pocs mesos després en una de les meves nombroses estades a Londres. Passejant per Westminster, prop de la seu del Parlament i flanquejant el Tàmesi, vaig creuar els Victoria Tower Gardens i, sense haver-ho consultat a la guia, se'm va aparèixer per sorpresa l'impetuós i magistral conjunt escultòric d'Els burgesos de Calais.

Per a Auguste Rodin (1840-1917), la bellesa de l'art radicava en la representació de l'estat interior. I, sens dubte, aquest treball en bronze n'era un dels paradigmes. Representa el simbolisme de cinc prohoms de Calais lliurant les seves ànimes al monarca anglès Eduard III, durant la Guerra dels Cent Anys, per alliberar la seva ciutat. Va ser un encàrrec per plasmar el patritisme d'una nació. No obstant això, l'escultor es va desprendre dels valors patriòtics i va centrar-se en el dramatisme humà dels sis personatges que es convertiren en màrtirs. L'èpica dels cossos està excepcionalment aconseguida. I cadascuna de les escultures que conformen el conjunt personifica una reacció diferent i complementària a la crisi emocional extrema. Recordo també que una de les qualitats de l'obra que, potser inconscientment, em van sobtar més gratament era la seva posició: Rodin no les va alçar sobre un pedestal, sinó que va preferir deixar-les dretes pràcticament al nivell dels vianants. No hi pot haver una millor forma de gaudir i analitzar un treball.

Actualment aquesta obra es pot contemplar en diversos indrets del planeta, ja que n'hi ha unes quantes còpies. Però aquest plaer artístic per a nosaltres igualment requeriria el desplaçament a uns quants centenars de quilòmetres lluny. Per això cal apreciar l'oportunitat que tenim durant un mes de captar el nervi de Rodin a la Rambla de Catalunya, on hi ha instal·lats sis estudis dels malaurats burgesos.

El primer superheroi

2009-12-25T03:59:00.000-08:00

Avui el 95 per cent de catalans deu fer festa grossa (alguns menys, i altres -sobretot aquells a qui dimarts van endur-se un bon pessic-, més). Per Nadal sembla que tot s'atura i que tothom té l'obligació de ser feliç acompanyat de la família. Amb àpats copiosos, copes una vegada i una altra reomplertes de cava, neules i torrons celebrem que fa més de 2.000 anys va néixer el jueu més popular de la història.

És el personatge més elogiat i més enigmàtic de tots els temps, a Orient i a Occident, per creients i no creients. Cada sis hores veu la llum un llibre sobre Jesús. I és que la humanitat necessita icones i líders. Ell va ser el primer superheroi i el que més llegendes ha inspirat en la literatura i el cinema. A tall d'exemple, a dia d'avui al Google hi ha 38,4 milions d'entrades sobre la figura de Jesús en anglès i 8,5 milions en castellà. Tot i pertànyer al segle I, és el personatge més mediàtic. Entre els llibres més recents que s'han publicat sobre ell hi ha Jesucristo en el cine (Rialp, 2009), d'Alfonsó Méndiz. Repassa l'evolució de la imatge del fill de Déu des del cinema mut fins avui, i fa evident el pas de la interpretació d'una personalitat divina a una figura més humana.

Las aventuras del niño Jesús (RBA) és el títol d'una altra novetat editorial, signada per un tal Alberto Manguel (Buenos Aires, 1948), que reflecteix la importància fonamental d'aquest personatge en l'imaginari universal. Ho il·lustra amb visions complementàries des de diverses creences i autors com els germans Grimm i Oscar Wilde. Una de les conclusions d'aquest autor és que els llibres sagrats, siguin oficials o apòcrifs, narren un relat sant per als lectors creients, però també "una història apassionant, subtil i commovedora" per a la resta.

Potser un dels títols que més curiositat m'han despertat darrerament ve de la mà de Jair Domínguez. Jesucrist era marica (i altres contes) es qualifica com el llibre més polèmic de les últimes dècades. Segons el seu autor, guionista de Buenafuente, de Polònia i Crackòvia, es tracta del llibre youtube, "apte per a una societat que es delecta en la seva pròpia ignorància", un nou concepte de llibre, el fastbook, destinat a ser llegit amb dos viatges al WC. Segurament que en aquest cas, la simbologia de la icona més celebrada en dies com avui és força secundària, tot i que demostra ser el millor esquer per captar l'atenció de lectors tan incrèduls com jo (i tu).

Des-concertada

2009-12-19T12:00:00.000-08:00

2/4 de 7 de la tarda del dissabte probablement més gèlid de l'any. Ens plantem al Niu, espai artístic contemporani del Poblenou. La cita és el Festival Des-concertat, una mena d'homenatge al cinquè aniversari del col·lectiu 25Hombres i el seu programa Desconciertos a Contrabanda FM. Anem a veure un amic barcelinomenorquí del Marc que és un dels 25 i actua aquesta tarda. També em faig a la idea que vaig a escoltar un concert de música experimental. No hi estic habituada i la sensació que m'envaeix abans d'obrir la porta s'ubica entre la curiositat, la por d'avorriment i l'interès per conèixer alguna cosa nova i analitzar-la amb deteniment.

La mitjana d'edat dels assistents deu rondar els 30 anys -fins aquí no desentono; el monocromatisme negre predomina en la vestimenta (el meu abric vermell ja hi dóna la nota); la cervesa Moritz sembla la beguda oficial (jo prefereixo una clara); mobiliari molt i molt auster col·locat talment de forma improvisada justament per a aquestes actuacions; llum escassa i al fons de la sala, una taula amb aparells electrònics i taules de so estranyes i darrere, una pantalla on es projecten també imatges inclassificables. El concert ha començat. Prop de l'entrada, abans de buscar seient i un refugi perquè deixin d'escrutar-me algunes d'aquestes pintes d'okupa, un noi que no deu arribar als 28 està remenant morter i aixecant una semiparet de totxos: és una performance (li pregunto al Marc què en faran després de la paret, però no m'ho sap contestar).

Ja he trobat la meva butaqueta, tinc la clara a les mans, i em disposo a interpretar els sons experimentals que m'arriben. Trigo uns minuts, però, a discernir el que és actuació del que era assaig o "afinament" dels estris amb què 25Hombres produeixen el seu treball artístic sonoro-visual. Al meu costat hi ha un noi que va sol i porta un llibre, El jardinero fiel, de John Le Carré. Ha fet un intent d'obrir-lo i continuar el punt on l'havia deixat, però se n'adona que hi podria deixar la vista, amb la poca llum que hi ha, i desisteix. Cada vegada em sento més desconcertada pel que escolto, però crec que no sóc l'única, veig molts joves estil okupa que en lloc de fer silenci mantenen animades converses de bar. Jo afago el boli i utilitzo el revers d'una fotocòpia que se m'havia quedat arrugada al cul de la bossa (sempre hi porto retalls de premsa fotocopiats que penso que llegiré amb calma a casa i acabo oblidant fins que els recupero setmanes després; aquesta que agafo és una entrevista de la Contra de La Vanguardia de Pep Torres, venedor d'idees i inventor). Mentre escric aquestes línies penso que el nivell de decibels supera a bastament el que la meva oïda està preparada per tolerar. Potser sóc massa carca per entendre aquest nou art, potser sóc massa "academicista", tal com em retreu el Marc, o potser això és simplement soroll.

Un transistor, fregalls, ninotets que van amb piles, sintetitzadors, taules de so... són els instruments d'aquesta gent. Potser em falta encara anar a molts més concerts d'aquests per entendre-ho. Un collage, una mescla d'art sonor i visual trangressora. Però per molt que m'hi esforço no aconsegueixo trobar-hi l'harmonia que fa que una producció artística m'agradi o em desperti algun sentiment. A mesura que passen els minuts em sento més desconcertada. Un factor que no hi juga a favor és la temperatura ambient, que és freda com la decoració del local i no em fa estar del tot còmoda. Són 2/4 de 9 i el festival continua. Però dues hores d'aquesta nova experiència han estat suficients i és hora de tornar a Solsona. Arribem al cotxe i posem la ràdio: sense interferències, siusplau!

Per a tu, si ets un bon amic!

2009-12-15T23:00:00.000-08:00

Per Nadal, cada ovella al seu corral...
I un record per als amics com cal!

Treballar de dilluns a dijous

2009-12-14T23:36:00.000-08:00

T'has imaginat com et planificaries el cap de setmana si en lloc de dos dies fos de tres? No es tracta de treballar menys, sinó de redefinir la setmana laboral per concentrar-la, tot passant a la feina 10 hores diàries. Encara que el tema es plantegés seriosament segurament que més d'un/a preferiria treballar cinc dies per evitar els ròssecs parellofamiliars.

Fa qüestió d'un mes la revista Time Out Barcelona va engegar una campanya a favor del cap desetmana de tres dies (http://www.capdesetmanade3dies.org/). Tot i que a primer cop d'ull pot semblar obvi que una iniciativa d'aquest tipus sigui impulsada per un negoci que viu i beu del món de l'oci (quina renglera d'acabats en"i", oi?), s'hi sumen molts d'altres ens i noms que advoquen per aquesta fórmula, com els professors de IESE i Esade José Luis Nueno i José María Álvarez de Lara; CCOO; periodistes com Eva Piquer, Carles Capdevila, Bibiana Ballvè, Pau Arenós, l'escriptor Jordi Llavina...

A l'estat nord-americà de Utah es va posar en pràctica el que alguns blocs anomenen "The Three-Day Weekend Experiment". A l'estiu es van publicar els resultats de la implementació d'aquesta campanya, que va consisitir a què tots els funcionaris de l'estat treballessin quatre dies. Entre les conclusions de l'estudi, cal destacar que Utah es va estalviar en un any 1,8 milions de dòlars en factures de la llum i va eliminar 6.000 tones de diòxid de carboni. Així mateix, més del 80 per cent dels treballadors manifestaven que mantindrien el mateix horari. I és que es va registrar molt menys estrès i, en part per això, moltes menys baixes.

A vegades ens costa qüestionar l'status quo, talment com si anar a la feina de dilluns a divendres fos una norma heretada del llegat romà. Per això cal agrair iniciatives com la que ha endegat Time Out Barcelona. Són d'aquells intents (potser frustrats des d'un inici en un estat com el nostre) que ens acosten a Europa. No em negareu que avançaríem com a societat civilitzada si poguéssim disposar de més hores per equilibrar el temps personal i el professional, conciliar millor la vida laboral i familiar, donar una empenta a les indústries culturals i al sector de l'hostaleria, contaminar menys, tenir més marge per dedicar-nos a l'autorealització i a la formació contínua...?

Jo voto per treballar 10 hores al dia (ara ja ho faig tot sovint), i poder permetre'm el petit caprici de llevar-me una miqueta més tard el divendres (i, una vegada desenganxada dels llençols, fer el que s'anomena 'fer dissabte' el mateix divendres i tenir TOT el cap de setmana, pròpiament dit, per gastar-me part del sou fent cultura i vivint la vida).

Petits plaers

2009-12-08T07:02:00.000-08:00

Una delicada llar de foc que t'oprimeix i alhora t'enclava amb una addictiva sensació de plenitud i son sense poder-ne fugir; un sostre de bigues que et retorna al passat; una tarda de lectura reposada i comentada sobre la llunyana actualitat; un tomb amb cotxe, a peu, amb bicicleta per la terra més plana, més rural i més nostàlgica del món; una dutxa llarga d'aigua bullent sens fi; un descans nocturn sobre un coixí tou com un núvol de cotó del qual no aixecaries mai el cap -una delícia per a les cervicals-; una sobretaula tranquil·la en què l'única preocupació és com omplir el poc que queda de tarda-vespre; una compra per plaer i no per obligació al mercat del peix, la carn, la fruita i les verdures de Palafrugell; interminables partides matinals de parxís acompanyades d'un glop de cervesa amb bons amics. Són sensacions que he tingut el privilegi de viure a l'Empordà, un petit paradís. L'univers mític i alhora terrenal del Josep Pla de la boina.

M'encantaria tenir la meitat de la capacitat d'observació perspicaç i descripció del gran escriptor català del s. XX per saber transmetre tot el que es viu i se sent quan pots apagar el mòbil i aturar el rellotge. Quan les obligacions laborals no et manen fins al cap de quatre dies. Només travessar la porta de fusta ferma d'una masia típicament empordanesa m'envaeixen els valors més hedonistes i menys compromesos. Arquitectura harmoniosa, equilibrada i feta estrictament a mida de l'home (i la dona), en primer lloc funcional. L'única finestra al món és el televisor, que em recorda que estem a punt d'entrar al Nadal del 2009 i que ha mort Jordi Solé i Tura just abans de "celebrar" el 31è aniversari de la Constitució.

'L'Empordà dels escriptors', editat per La Magrana i L'Avenç, del catedràtic Jaume Guillamet és un altre dels llibres que inclouré a la meva (modestíssima i humil) carta als Reis. Es tracta d'un viatge a través de la literatura, segurament molt sensorial, sobre el mite empordanès, des que el va "fundar" Joan Maragall i que va "consolidar" des d'un vessant més humà l'etern Josep Pla. S'hi plasma aquest territori com la imatge perfecta de la Catalunya noucentista, mediterrània. Jo afegiria la Catalunya genuïna, hedonista, remeiera i relaxant. Una Catalunya en què hi veig lloc per a la boina del Sr. Pla, en un context tot pintoresc, més que per als quatre per quatres barcelonins que també hi abunden i que són de les poques coses que m'hi sobren. Però sempre arriba el moment (que em sol agafar desprevinguda) en què el temps imposa la disciplina de la quotidianitat i m'ordena que torni a casa. És quan arriba el moment d'encendre el mòbil, tornar-me a posar el rellotge al canell i fer camí fins a la propera.

13D

2009-12-03T23:57:00.000-08:00

Quan em faci gran i tingui fills a qui explicar les meves batalletes, segur que en el meu repertori de fets/fites/aventures memorables hi tindrà un lloc el 13D. El dia que molts catalans vam poder manifestar mitjançant les urnes què en pensàvem que la nació catalana esdevingués un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea. Potser, fins i tot, no caldrà que els ho expliqui perquè sortirà en algun llibre de text. Potser els hi sonarà com un simple fet anecdòtic associat al culebró d'una mena d'Estatut que va malgastar tots els ribots possibles i per haver.

Però jo els recordaré que per a molts solsonins i catalans el 13D va ser un dia especial: no era una consulta vinculant, però, tal com argumenta López Tena, no és una consulta simbòlica, sinó amb caràcter polític real. Els explicaré que els resultats no van deixar indiferent als polítics, ni als de Catalunya ni als de Madrid. Des d'aquell dia tothom va anar més amb peus de plom. Perquè tot i que a molts (premsa cavernària espanyola, cases regionals a Catalunya, PP...) els interessi fer veure que això de la consulta sobiranista és una provocació i una bajanada per perdre el temps en nimietats que no vénen a tomb en temps de crisi, no poden negar que l'origen d'aquest referèndum és la iniciativa popular sorgida a més de 160 municipis, fruit del debat que plana al carrer. Poca broma!

L'escriptora catalana d'origen argentí Patrícia Gabancho formula una pregunta que jo no podria expressar amb millors paraules i amb més clarividència: "Per a qui es consideri un demòcrata, quin problema hi ha a preguntar a la ciutadania què pensa sobre la independència de Catalunya?" És així de simple. No entenc perquè n'hi ha que s'entesten a associar la consulta amb el conflicte, a apel·lar a la maduresa, quan en realitat no hi ha un estat més madur democràticament que aquell que té per costum convocar la ciutadania a referèndums per "decidir" el seu futur. No entenc perquè encara hi ha gent que s'entesta a desprestigiar aquesta convocatòria emparant-se en la Constitució: l'article 1 de la Carta Magna proclama que la sobirania nacional resideix al poble espanyol. Així doncs, no fa pas referència a nosaltres.

Avui Pedro Morón de la Fuente, vocal de l'associació d'Els Altres Andalusos, manifesta en el seu bloc que "mai hem deixat de ser una colònia d'Espanya". La matèria que ens espolia, segons ell, no és el coure ni el petroli, sinó "els diners que tots guanyem amb la suor del nostre front i que, any rere any, es converteix en infraestructures de l'Ebre per a sota". Afirma aquest andalús que "declarar-se independentista o nacionalista en l'Estat espanyol és com declarar-se dimoni pelut, vermell, maçó, amb banyes i cua, com en els millors temps del franquisme". I estic d'acord, i no és per l'article 1 de la Constitució, no. És per aquest coure i aquest petroli que es fan seus. Mani qui mani a Madrid, amb ells no hi tenim res a pelar. Perquè, tal com diu Pedro Morón, "més que la unitat d'Espanya" els va "la unificació dels Pressupostos Generals de l'Estat". M'hi trec el barret, més clar, l'aigua.

Quan tingui fills i els pugui explicar aquesta "batalleta" amb els veïns espanyols, els recordaré una frase del meu alcalde en referència a la cita del 13D: "Ningú pot ni ha de decidir per ningú, i les persones, com els pobles, han de ser lliures per tal de decidir amb qui volen viure i com volen fer-ho". Xavier Jounou assevera que "passi el que passi" no podem perdre l'esperança que "al final l'esforç i la raó ens han de dur a l'objectiu final: el país que entre tots els catalans i catalanes, sense coaccions i lliurement, haurem decidit tenir".

Etienne Delessert

2009-11-27T04:12:00.000-08:00

L'editorial Combel ha tret al mercat Contes 1, 2, 3, 4. Són quatre perles literàries surrealistes d'Eugène Ionesco. Si fos mare segur que ja formaria part de la meva col·lecció. No he tingut el plaer de fullejar-lo, però n'he consultat la sinopsi i amb aquestes coses tinc un bon instint... El recomanaria a tots els pares i mares que els agradi llegir en veu alta i transmetre als més petits un món naïf que no es pot veure massa sovint per la petita pantalla.

Però el que més me n'ha cridat l'atenció són les il·lustracions, com la que encapçala aquest article. Són obra del suís Etienne Delessert, il·lustrador, escultor i artista, en termes generals, molt reconegut en el món de la cultura amb majúscules (jo he d'admetre que l'acabo de conèixer i que és amb constatacions com aquesta que m'adono de la meva ignorància). Els seus traços s'han publicat en mitjans com Le Monde i el New York Times.

Jo ja no tinc 5 anys, però crec que Contes 1, 2, 3, 4 seria un bon present de Reis. Seria una bona excusa per deixar-me delectar i recuperar aquells valors que normalment associem a les festes nadalenques. Eugène Ionesco va ser un dels grans dramaturgs de l'humor corrosiu i de l'absurd. Si ell va ser capaç d'entendrir els pares i mares per interpretar un missatge fantàstic, crec que jo també puc tornar als 5 anys malgrat que cada dia em faci més mandra el Nadal.

Deixi-se-les llargues

2009-11-25T15:15:00.000-08:00

Avui Sergi Pàmies encapçala el seu article de crítica televisiva de La Vanguardia amb el títol "Em tallo les venes o me les deixo llargues?" No tinc res en contra de Pàmies, sinó que més aviat frueixo amb la lectura dels seus articles. Però aquest cop crec que no ha estat gaire encertat. Sí, pot fer gràcia, i de fet és un bon ganxo. Però no frivolitzem el suïcidi (igual com hem aconseguit no fer-ho amb trastorns com l'anorèxia). A France Télécom 25 treballadors s'han tret la vida des del febrer del 2008. A Espanya, mor més gent per aquesta causa que en accidents de trànsit, i al món es calcula que es comet un suïcidi cada 40 segons. Potser no és gaire "encertat" fer-hi referència en un article que es dedica a la comparació dels espais televisius de tarda a les cadenes espanyoles. Potser no cal tallar-se les venes, potser fent zàpping o apagant el televisor i obrint un llibre n'hi ha prou.

El suïcidi econòmic ha tornat a les primeres planes, precisament, a causa de l'onada de morts de treballadors de France Télécom -que opera a casa nostra com a Orange-. També afecta Renault, tot i que no se n'hagi parlat tant al nostre país. A FT, es podruïa el que anomenen la "chasse a l'homme", per incentivar 22.000 treballadors a abandonar la feina. Com? remunerant els seus directius. Ho explica molt bé la periodista Eva Lamarca en un rigorós reportatge que duu per títol "Suicídese, s'il vous plaît!" En una reunió de directius el número 2 de l'empresa, un tal Wenes, concloïa: "No podem culpabilitzar-nos, hem de sentir-nos orgullosos del que hem fet, perquè és el que ens ha permès obtenir la posició que avui ocupem en el mercat". Tot es redueix a una màxima per a l'empresa: incrementar la productivitat i els beneficis tot reduint la plantilla de personal. En què s'ha convertit el neoliberalisme? No m'agrada fer demagògia i sóc força crítica amb els discursos anticapitalistes, però el capital humà ha de ser el recurs més preuat de tota empresa, per monstre que sigui, per molts resultats que exigeixin els accionistes.

Paul Moreira, periodista autor del llibre Travailler à en mourir (Treballar fins a morir-ne), diu que el que farà reaccionar companyies com FT o Renault no és la moral, perquè no en tenen, sinó l'atac a la seva imatge, que és el seu taló d'Aquiles. Des del setembre, quan aquests casos van sortir a la llum del panorama internacional, crec que el teorema comença a funcionar.

Hemingway, Marlene Dietrich, Frida Kahlo, Primo Levi, Vincent Van Gogh, Virgina Woolf, el filòsof Epicuri, Kurt Cobain... són alguns dels noms que la història recordarà, en part, per la 'romàntica' metodologia escollida per passar a una millor vida. Però dels 25 francesos que fins no fa gaire treballaven a la primera companyia de telefonia francesa segur que amb prou feines en parlarà la Vikipèdia. I no cal dir dels que no surten als diaris! Per tant, amic Pàmies, per a mi les venes deixi-se-les ben llargues. Si vol, li regalo un comandament per canviar de canal més fàcilment (i ara, amb la TDT, té una oferta de tarda que no se l'acabarà!)

Allà on va triomfa

2009-11-23T23:25:00.000-08:00

Després de llegir sobre el semiòleg Roland Barthes, un dels pioners en l'estudi dels textos publicitaris, mirant la TV, fullejant La Vanguardia i la Vanity Fair espanyola se'm plantegen diversos interrogants que, entenent que el 2000 vam canviar de segle, no acabo de resoldre: per què sempre són dones les que tenen un problema per treure les taques difícils que els nens es fan amb el gelat o el quètxup? per què no anuncien cremes antiarrugues per a homes (bé n'hi ha a les lleixes de les perfumeries)? per què els bons perfums sempre s'anuncien en francès, encara que sigui dels espanyols Vittorio & Luchino o del japonès Issey Miyake (és cert que és un invent dels francesos, però no crec que els espots de fregones a Anglaterra s'anunciïn en espanyol)? per què hi ha una cervesa que diu que allà on va triomfa i, en canvi, continua necessitant sortir per la tele en franja 'prime time'? per què els anuncis dels plans de pensions són sempre protagonitzats per homes? per què els anuncis de revista atribueixen a una crema facial que restaura l'energia de la pell el que en realitat és mèrit del Photoshop?

El llenguatge publicitari no és més que la construcció retòrica de la realitat social, va dir algun professor. Doncs, anem bé! Què en diria avui Barthes d'aquesta visió de la societat? Jo em preocuparia. No és or tot allò que llu ni la cervesa que citava abans triomfa allà on va.

2009-11-22T05:16:00.000-08:00

Quantes vegades no sentim el lloc comú que "el passat sempre torna" o que "el clàssic no passa mai de moda"? És un tòpic gastadíssim que a vegades ens serveix per escudar-nos del rendiment que traiem a l'armari que no buidem des de fa uns quants anys. Però, tot i això, és ben cert: tornen els pirates dolents; torna la corrupció que tants titulars va alimentar als anys 90 a Espanya; torna el millor Barça; torna Cruyff; torna la moda 'vintage' (fins i tot hi ha màrqueting per a mobles i electrodomèstics 'vintage'!) ; torna el look 'pin-up'; tornen els dissenys atigretats i els lluentons; torna el debat politicoreligiós sobre l'avortament; s'especula sobre el possible retorn de Schumi a la F-1; un regidor del PP de l'Ajuntament d'Alella reivindica la figura del fundador de la Falange, Primo de Rivera; torna la tortuosa guerra sens fi del Vietnam però a l'Afganistan (Ellsberg, l'home que va destapar l'escàndol dels papers del Pentàgon, ha numerat 129 analogies sobre els dos conflictes); amb la proximitat de les festes nadalenques, torna l'esperat disc de la Marató (i després la Marató, ésclar); torna el debat sobre la llei electoral catalana...

Lamentablement, com que la crisi també fa mesos que va tornar per instal·lar-se durant uns quants mesos més, potser el que aquest Nadal no torni serà... el lot.

I tu, quina marca ets?

2009-11-21T09:29:00.000-08:00

Cada dia ens n'anem al llit amb conceptes, coneixements, idees noves. Avui el que compartiré amb el coixí és el concepte de 'self-branding'. Me l'han ensenyat aquest matí a classe. Parlàvem de com vendre'ns en el mercat laboral per convèncer al nostre interlocutor que som els millors candidats per aquella plaça que s'està subhastant.

Però, de fet, és en qualsevol àmbit de la nostra curta vida que ens convertim en una marca. No estic parlant de Louis Vuitton, ni de Carolina Herrera, Hermès o DG, sinó de la Maria, doctora en Psicologia, el Miquel, enginyer agrònom, el Josep, engiyer informàtic o la Dolors, periodista amb 5.000 màsters a l'esquena. Qui no busca diferenciar-se, posicionar-se en el mercat, crear producte entre els amics, la parella (o la persona que volem aparellar), la feina...?

Jo encara estic dissenyant el pla de màrqueting i comunicació de la meva marca. La lluita diària consisteix en això, en saber qui som, quina identitat tenim, quins valors aportem als altres i quina imatge transmetem. Encara desconec quina marca sóc. I tu?

2009-11-20T10:59:00.001-08:00

Al llarg de la vida el més important que fem és escollir. Tot són opcions. L'última que acabo de fer ha estat seleccionar el disseny del meu primer blog. La penúltima, decidir si em creava el propi blog o no. I la propera serà optar per acabar aquestes línies o bé deixar-me d'històries i preparar-me per sortir de casa i fer el que se sol fer el divendres al vespre, després d'una intensa setmana laboral (ja no parlo de jornada). Crec que he de ser prou seriosa per acabar el que estic fent i pel qual em començo a engrescar (se m'està despertant aquell sentiment que ja havia oblidat de quan era adolescent i obria un diari personal, que ara recordo d'aspecte força carrincló, amb una portada rosada tota farcida de cors, un disseny que malauradament encara s'estila per al públic d'una determinada edat, també molt rosa).

Sempre acabem bevent de la font de les decisions, estiguin ben preses o resultin una espifiada. Tanmateix, una de les poques coses a la qual, inicialment, no tenim res a dir és en el nom amb què ens identifiquen: primer els pares i la resta de la família, després els amics, els professors, el metge, la persona que et contracta, els companys de feina, la parella, la perruquera que sempre t'acaba fent confidències, el director de La Caixa, l'operadora de Telefónica i la companyia elèctrica... És curiós com un factor que ens condiciona des que naixem fins als últims dies és aliè a la nostra voluntat (és fruit de les decisions d'uns altres). I és curiós també que sigui sempre el primer que pronunciem quan la situació requereix una presentació (en el primer dia de classe, l'entrevista de feina, quan intentem -o intentàvem- lligar, quan fem -o intentem fer- amics...).

D'aquí el títol del meu blog.